De l'aparador a la rebotiga

El client veu un gran aparador ben il·luminat on s'exhibeix una selecció dels productes de la botiga, l'única que hi ha a la ciutat. Però el client necessita un altre article que, ho sap segur, guarden al magatzem, i entra a demanar-lo. “Potser el tenim”, li diu el botiguer, i després “però vostè qui és?”, “s'haurà d'esperar molt”, “ja l'avisarem”... Queda clar que no és un bon exemple de relació comercial, però així és com han configurat les noves lleis de transparència les relacions entre el client-ciutadà amb la botiga-administració quan el primer necessita conèixer informació que figura en els sistemes-magatzems d'una institució pública.

Transparència és una bella paraula que sempre ha guarnit els discursos dels polítics, sobretot quan han estat a l'oposició. A Espanya s'ha trigat quasi quaranta anys a aprovar lleis per promoure-la, quaranta anys des de la fi del franquisme i també quatre dècades més tard que s'aprovessin lleis d'accés a la informació pública a altres estats europeus. La transparència no ha interessat, discursos a part, tampoc a Catalunya, sense fet diferencial del qual puguem fer exhibició. Menys apatia hauria evitat part del descrèdit de les nostres institucions i sistema.

Finalment tenim dues lleis de transparència en vigor: l'espanyola, des de desembre de 2013, i la catalana, un any després, i tenim una mica de perspectiva temporal per valorar-ne els efectes. Una i l'altra insisteixen sobretot en la informació que ha de figurar a la web de l'Ajuntament, de la Generalitat, del Ministeri o del Consell Comarcal –en això s'està fent un gran esforç i s'avança molt positivament–, però no regulen gens bé el procediment per atendre les sol·licituds de documents que un ciutadà, una empresa o un periodista necessiten i no troba al web. La llei dóna a l'administració molt de marge per aplicar els límits legals a la publicitat i per denegar l'accés. Disposa també de terminis llargs per contestar, terminis que tenen efectes dissuasius. Per exemple, si vostè, pacient lector, demana avui mateix un document que no estigui al web-aparador, l'administració podrà donar-l'hi el dia 5 de setembre, o encara més tard si es considera que un altre ciutadà té dret a oposar-s'hi o que la seva petició és complicada de resoldre. Més de dos mesos, una eternitat al costat dels deu dies que proposa una directiva europea.

Tal com passava abans que s'aprovessin les lleis, al final dependrà de cada administració posar en pràctica la transparència, adoptant actituds i aprovant normes internes favorables, que escurcin per exemple els terminis de resposta. L'aparador és important però encara ho és més el tracte que es mereix el ciutadà un cop dins de la botiga.