Immersió lingüística?

Maria Carme Junyent, professora de lingüística de la UB, fa anys que hi insisteix i ara s'hi ha afegit l'escriptor i articulista Quim Monzó. Algú més? Denuncien el bluf que en bona part hi ha dissimulat rere el que coneixem com a “immersió lingüística” a les escoles i als instituts. Posen en evidència que –pel cap baix a la conurbació barcelonina– la major part de les classes es fan en castellà i que sovint el català queda reduït a l'assignatura de llengua. Tothom ha reconegut, dins i fora de la nació (llevat de les franquícies PP i C's), que fer la majoria de classes en català havia de corregir la “immersió genocida” que s'havia practicat dins i fora de les escoles durant quaranta anys més que llargs. Els alumnes procedents de famílies no catalanoparlants es familiaritzarien amb el català fins a dominar-lo més o menys com la llengua que tenien a casa. I aquests alumnes, sumats als de llengua matern catalana, trobarien a l'escola un contrapès a la molt general presència pública del castellà: cine, tele, premsa, judicatura, etc. Però vint-i-cinc anys després és corrent de trobar-se persones jovenasses escolaritzades al país –ergo, en immersió lingüística– incapaces per parlar-ne la llengua i ja ve just si l'entenen. Perquè, ho hem dit, gairebé tota l'escolarització l'han rebuda realment en castellà, sobretot on n'hi ha 5 milions dels 7,5 que som. La majoria d'alumnes i els mateixos mestres i professors que els entren a l'aula no tenen com a primera llengua el català, i, en no haver-hi cap exigència seriosa, ja podem imaginar en quin idioma acabaran fent-se les classes. I la corretja de transmissió no defalleix: m'explica una professora de llengua i literatura catalanes d'una escola de mestres de Barcelona que la majoria de futurs ensenyants que té a l'aula, que ja han fet la primària i la secundària “immergits lingüísticament”, a més de mostrar un domini macarrònic del català i de demanar-li que els expliqui la literatura catalana en castellà, consideren indolentment que la llengua alfa, que es diu ara, és el castellà, i el català el conceben com un complement o una nosa, depèn de qui i de quan. Hi podria haver fet –exigit– més l'administració? Segurament que sí però, com diu Monzó, serveix sobretot, a uns per penjar-se medalles per la seva acció suposadament normalitzadora, i als altres per denunciar que el castellà és perseguit a Catalunya. Dues mentides, i ja som al crític 30% d'usuaris. A Irlanda van guanyar la independència a la vegada que perdien irremissiblement la llengua.