La boca i la vulva

Hi ha treballs que, paradoxalment, tenen tanta magnitud que arriben a passar quasi desapercebuts i que, en una cultura com la nostra, dispersa i sovint més atenta als focs d'encenalls que a la substància, cal anar reivindicant cada cert temps. Aquest seria el cas del filòleg Pep Vila, que l'any 1987 publicava a El Llamp el Bocavulvari eròtic de la llengua catalana. Tres anys després, a La Magrana, apareixia el segon volum i l'any 2012, un altre activista cultural que també cal reivindicar, l'editor Quim Curbet, els publicava tots dos en un únic i sòlid volum amb un davantal introductori de Pere Gimferrer.

Salvant totes les distàncies però sense desmerèixer res en absolut, el treball de Vila s'emmarcaria, tot i que en un àmbit potser més lúdic i “marrà” i amb no tanta espardenya cremada, en la línia d'Alcover o de Coromines, savis lliurats en cos i ànima a una tasca global de recerca i catalogació, encara que en el context que dibuixa el Bocavulvari la calaixera no sigui un moble ple de fitxes sinó més aviat una davantera més eficaç i visualment més atractiva que el trident.

I en aquesta època tèrbola on les dictadures indocumentades incultes o aculturals (salvant rares i comptades excepcions) de la política i del futbol sembla que s'han apoderat del món, i qui sap si el portaran pas a pas a la devastació, mereix la pena reivindicar aquesta col·laboració teva-meva entre Curbet i Vila per posar en circulació una delicada i barroca obra d'orfebreria que, malgrat el que pugui semblar en aparença, és d'una absoluta necessitat.

Segur que molta gent es va sorprendre quan va descobrir que Jaritos, el policia de l'escriptor Petros Markaris, llegia diccionaris i potser ho van considerar una excentricitat literària, però el cert és que llegir diccionaris pot ser un exercici enriquidor i gratificant i si, com és el cas de la feina de Vila, el diccionari s'enriqueix amb material complementari, passejades per la literatura clàssica, erudició i, sobretot, un impecable sentit de l'humor, el plaer és absolut. I més enllà d'aquest aspecte, diguem-ne més lúdic i de gaudi, trobem, potser una mica emmascarat per aquesta rialleta que tothom fa quan es parla de sexe, un magnífic i imprescindible instrument per donar nova vida al català escrit, per preservar paraules i conceptes, per enriquir-lo amb un cabal de conceptes, girs i neologismes d'ús culte o popular (allò de fixar i donar esplendor) aconseguint que la nostra llengua sigui viva, dinàmica i no rebutgi cap camí ni cap idea en una concepció que uneix classicisme i contemporaneïtat a l'hora de buscar i reblar els fonaments actius del nostre català més pràctic i literari. En qualsevol cas, val la pena seguir el consell de Gimferrer i llegir aquest Bocavulvari com si fos un llibre de poesia, llepant cada paraula i xuclant cada concepte.