‘Petllerides'

Dies enrere, el programa Divendres, de TV3, que porten, entre altres, el polifacètic Màrius Serra i el presentador Espartac, es va fer a Lloret i, com en altres pobles, hi va haver aquell espai ja clàssic en què surten paraules i frases pròpies de la localitat que la gent comenta. Es va parlar, per exemple, de titarrites, mot amb què es coneixien les artistes lleugeres de roba que ballaven en algun dels teatres ambulants que a l'estiu s'instal·laven a la platja lloretenca. De fet, per la definició que en van donar alguns contertulians, vaig constatar que tots eren més joves que jo. Perquè sí que és cert que aquest adjectiu s'aplicava a les ballarines del teatre Rex, del Condal o del Príncipe, que eren els que venien als anys cinquanta o seixanta, però com una continuïtat d'una paraula ja en ús freqüent abans, que la gent gran ja atribuïa a les artistes que actuaven a l'antic cafè dels pescadors de La Nyerra, una altra paraula molt lloretenca, potser portada d'Amèrica, que volia dir galvana, mandra, peresa... De tot això cada vegada se'n recorda menys gent. Pocs dies després, un bon amic, d'aquells que es van a banyar quan encara no fa calor i pleguen l'activitat ja ben entrada la tardor, em va portar tota una platada de petllerides que només de veure-les ja feien venir salivera. De la meva infantesa, quan me n'agafava el pare, que no n'havia vist de tan boniques i grosses. Pensava que ja se n'havia perdut l'espècie, com de tants altres fruits de mar, que diuen els francesos. Vaig constatar que no, que en llocs d'aigües netes i tranquil·les, encara se n'hi fan. Sobre la paraula, se'n podria parlar molt. La petllerida real és un mol·lusc univalve, de forma piramidal, que viu enclastat a la roca i cobert d'un peluix que en dificulta la visió i així passa desapercebut. També en diuen petllerides, en general, a cada part de la closca calcària dels mol·luscs bivalves, sobretot quan es troben netes entre la sorra de les platges. En aquest cas és sinònim de conquilla o petxina. Sentireu dir: “Hem estat tota la tarda recollint petllerides a la platja.” O bé: “Hem trobat tota classe de petxines i cargolins.” Però quan es van a buscar al mar i a arrancar-les de la roca amb un ganivet, la gent no va a recollir petllerides sinó a fer-les, utilitzant un verb que sorprèn una mica però que els lloretencs emprem amb tota naturalitat. “Espera'm aquí a la platja –diem–, que vaig a ses roques a fer quatre petllerides” (i sense pronunciar gairebé gens la t). Bona paraula, doncs, per comentar i exquisida menja per als qui les aprecien.