Disfrutar

Un dels perills més evidents que té la genialitat és la generació d'epígons. Per definició, aquesta raça, que persegueix els anhels dels primers sense disposar de les seves virtuts, reprodueix amb regularitat i sense tibantor creativa els descobriments o els cims de la bellesa, que deixen de ser-ho perquè es converteixen en còpies sense ànima. Els genis avancen, inauguren, innoven. Els epígons imiten i, doncs, s'estanquen i fan aturar el procés. El món de la cuina és un exemple clar del que dic.

Amb digníssimes, arriscades, esclatants excepcions. Una d'aquestes excepcions és l'aventura que van emprendre fa quatre anys, a Cadaqués, en Mateu Casañas, l'Oriol Castro i l'Eduard Xatruch, tots tres provinents de l'escola d'El Bulli. Després del Compartir, fa un any i mig van estrenar a Barcelona el restaurant Disfrutar. Totes dues propostes desactiven la por que deia als epígons. Per diverses raons: perquè saben que reconèixer els orígens no vol dir reproduir-los mecànicament i perquè són conscients que tot el que no és tradició és plagi, com deia en Xènius. I perquè, assentats en una experiència potent, són capaços d'anar més enllà i de proposar idees atrevides, amb l'impacte de la sorpresa i la voluntat d'enlluernar, que és una de les característiques més destacades (el plaer, el joc) de la nova cuina.

A Disfrutar, s'hi experimenten, amb l'esclat de la discreció i el minimalisme, sensacions semblants a les d'El Bulli, però amb un aire distint, amb la precisió i la música sibilant que una catana descriu en el moment en què s'envola i trenca el silenci. Hi ha el joc, per descomptat, el trompe-l'oeil que enganya i sedueix (la galeta Artiach que és un idiazabal fumat; els pebrots vermells i verds que són de xocolata); el diàleg amb referents històrics i estètics (com els peculiars carbonara o el cotó de cacau); i, sobretot, la voluntat de convertir l'àpat en un gaudi, en una complaença fructífera, només similar a la mirada dels amants que celebren la vida plegats, indestructibles.