El somni d'Abdul

Fa pocs dies, es va donar a conèixer l'informe Chilcot. Set anys d'investigació i dotze volums per confirmar allò que vam sospitar des del primer moment: la guerra de l'Iraq es va fonamentar en una gran mentida. El document se centra en la gestió de Tony Blair, però no deixen d'aparèixer referències a José María Aznar. Malgrat definir-lo com un simple comparsa, se subratllen les gestions de l'expresident espanyol per forçar una resolució favorable de l'ONU i l'obsessió per aconseguir que l'opinió pública assumís que “estaven fent tot allò que podien per evitar la guerra”. Cinisme en estat pur. Un mes després de la invasió, quan el món sencer es preguntava on eren les armes de destrucció massiva, els tres mandataris van acordar respondre que ja no eren una prioritat i van centrar el discurs en la idea que “el món era millor sense Saddam Hussein”. És veritat. Però també caldria afegir que hauria estat millor sense Bush, sense Blair i, òbviament, sense Aznar.

El mateix dia que es va donar a conèixer l'informe Chilcot, els familiars dels 179 soldats britànics morts a l'Iraq van qualificar Tony Blair com “el pitjor terrorista del món”. Alguns dies abans i a milers de quilòmetres de distància, 249 civils iraquians morien a causa d'un atemptat d'Estat Islàmic; un monstre nascut a recer del desgavell generat per la invasió. Entre aquests hi havia el jove ballarí Abdul al-Jaf. Penjava les seves actuacions al Youtube i una companyia de dansa de Nova York li havia proposat anar als EUA. Alguns mesos abans, Abel havia escrit: “Aquesta zona geogràfica on visc és una tempesta de destrucció, assassinats, intolerància, mentida, hipocresia, brutícia i estupidesa.” El somni d'Abul i els de 250.000 persones s'han esberlat en aquests 14 anys de caos. I, malgrat tot, l'anomenat trio de les Açores segueix sense respondre davant la justícia. Com diria el cantautor, “que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.