De set en set
Mr. Marshall ens visita
Cada vegada que un president nord-americà es digna a trepitjar Espanya, haurien de reprogramar l'impagable pel·lícula de Berlanga Bienvenido Mr. Marshall. Deia en Pepe Isbert des del balcó de l'ajuntament: “Como alcalde vuestro que soy...” Canviant els protagonistes, la intensitat de les genuflexions mantenen el mateix nivell del 1953, quan es va estrenar el film. S'han repetit les batusses protocol·làries i les corredisses per estrènyer la mà de l'insigne personatge, que només es va dignar dedicar deu minuts als líders de l'oposició, després que l'agenda presidencial quedés capolada pels crims de Dallas i per l'escalada de violència racial dels últims dies. S'ho haurien pogut estalviar. A menys de sis mesos del relleu, Barack Obama és un president amortitzat que només espera la sortida de la Casa Blanca per dedicar-se a fer conferències milionàries com els seus predecessors. Encara que la gesticulació pugui fer pensar el contrari, és un lame duck –un ànec coix– cada cop amb menys poder i influència. Tot i això, que hagi vingut en el temps de descompte de la seva presidència, després de quinze anys sense cap visita d'un president nord-americà a Espanya i que hagi tingut més interès a visitar la base de Rota que a reunir-se amb els prohoms del país, hauria de fer reflexionar seriosament sobre la rellevància que la primera potència mundial dóna a l'Estat espanyol. En política internacional els errors i les deslleialtats es paguen cares. Quan Zapatero va menystenir la bandera americana en una desfilada, n'hi ha que el van aplaudir amb les orelles, sense tenir present que els països importants tenen memòria. Encara bo que Obama es va emportar un pernil, més del que poden entrar al país els ciutadans que no hi arriben a bord de l' Air Force One.