Culpar el missatger

Si alguna cosa està quedant clara aquests dies és que hi ha polítics que no tenen cap problema a culpar el missatger abans d'admetre que han canviat de parer. Només cal veure el cas d'Albert Ribera, que va fer del veto a la figura de Mariano Rajoy l'eix de la seva campanya electoral per al 26-J, un veto que l'endemà dels comicis, i vistos els resultats, es va anar diluint fins al punt de desaparèixer dies després i convertir-se ni més ni menys que en una interpretació errada dels periodistes, que “titulen com volen”. No falti, senyor Ribera, que les hemeroteques i els arxius estan pel que estan i n'estan plens, de declaracions seves en aquest sentit. ¿O també hauríem de recordar-li, ara que ja ha confirmat que té la intenció d'abstenir-se en la segona votació d'una hipotètica investidura de Rajoy, que va dir que això no passaria mai de la vida? El líder de la formació taronja demanava als periodistes que no l'emboliquessin amb això del veto; doncs això, senyor Ribera, no ens emboliqui i reconegui que vistos els resultats del 26-J l'estratègia adoptada és una altra. Dit d'una altra manera, que ha hagut de rectificar, cosa que, segons el refranyer, és de savis, encara que una servidora prefereix quedar-se amb la dita que diu que d'homes és errar.

En política cal rectificar moltes vegades, moltes vegades obligats per les circumstàncies i, en menor mesura, per convicció. I no hauria de fer por. Més important que saber rectificar és saber admetre davant de l'opinió pública que ho fas i donar les explicacions pertinents del perquè d'aquest canvi. És signe de responsabilitat i de respecte als ciutadans, sobretot a aquells que han dipositat la seva confiança en tu. Per contra, un polític que culpa el missatger abans que admetre que ha canviat de parer no fa altra cosa que dinamitar encara més la seva credibilitat de per si ja tocada per la seva falta de rigorositat. Qui el vota i qui no el vota, té memòria, senyor Ribera. Les paraules no se les emporta el vent.