Full de ruta
Va néixer al lloc equivocat
Nixon va haver de dimitir no tant per l'intent d'espionatge als seus rivals polítics
sinó per haver mentit
Posem per cas que al president d'un govern triat pels electors li passa pel cap saber-ho tot sobre els seus adversaris polítics. Té dues opcions: la primera parlar amb tots i de tothom, llegir-se tota la informació que hi hagi en circulació i contractar els millors experts i analistes. I si no, pot tirar pel tros i espiar-los. Com que la primera opció és cara i a més no està garantit que així es pugui aconseguir tota la informació –també la més sensible i per tant la més sucosa– el més segur és que tingui la temptació d'optar per la segona fórmula. Només hi ha un problema: que és il·legal i si t'enxampen espiant els teus adversaris el més segur és que, en el millor dels casos, acabis expulsat de la política.
És el que li va passar a Richard Nixon, expresident dels Estats Units, que va haver de dimitir el 9 d'agost de l'any 1974 arran del cas Watergate. D'una manera resumida, el republicà Nixon (sí, el mateix partit que el de Donald Trump) volia conèixer l'estratègia electoral del Partit Demòcrata. Cinc homes de la CIA, i per tant pagats amb fons públics, van penetrar el 17 de juny del 1972 a les oficines del partit rival, situades al complex Watergate. Ho van fer tan bé que el cap de seguretat els va veure. L'home va avisar la policia, i van ser enxampats i detinguts. Doncs bé: Nixon i els seus van conspirar per mirar d'amagar els fets. Arran d'una investigació ben coneguda perquè ha estat objecte de llibres i pel·lícules, i de la certesa que acabaria enfrontant-se a un procés d'impeachment (acusació) no tant per l'espionatge sinó per haver mentit, Nixon va plegar.
Ho veuen? Si Nixon hagués nascut uns anys més tard i a Espanya, i hagués arribat a presidir-la, el més segur és que en comptes de plegar hauria ordenat una investigació per saber com el cap de seguretat de Watergate s'havia assabentat de la intrusió. I que s'anés preparant, per aixafaguitarres.
Això d'utilitzar recursos de l'estat per vigilar o desprestigiar l'adversari està molt mal vist. Als països democràtics, vull dir.