Vulnerables

Els darrers atemptats terroristes esdevinguts a França i Bèlgica han provocat a Europa una creixent sensació de vulnerabilitat. L'atemptat de Niça del 14 de juliol, diada nacional francesa, ha encès totes les alarmes perquè denota la capacitat d'Estat Islàmic (EI) de colpejar on, quan i com vol. I això és independent de si realment darrere de l'acció assassina de Mohamed Lahouaiej-Bouhlel hi havia EI o si es tracta d'una acció individual que aquest s'ha atribuït per socialitzar encara més el terror. EI, com en el seu moment Al Qaida, s'ha convertit en una icona que actua per franquícies relacionades o no amb la direcció gihadista. De fet, entre els serveis de seguretat hi ha el convenciment que en la mesura que EI perdi terreny a Síria i l'Iraq per efecte dels bombardeigs i de l'actuació dels exèrcits d'aquests països i de les milícies kurdes i de l'oposició siriana s'incrementaran les accions terroristes a Europa que, després de Niça, poden afectar qualsevol localitat i no només a les capitals dels estats (Madrid, 2004; Londres, 2005; París, 2015; Brussel·les, 2016).

Com fer front doncs a l'actual amenaça terrorista atès que tots som vulnerables i ningú no està en condicions d'assegurar el risc zero perquè una acció criminal com la de Niça no requereix ni de grans recursos, ni de gran preparació, ni tan sols d'armes de combat?

En primer lloc, ser conscients de la nostra vulnerabilitat i que no hi ha solucions miraculoses que garanteixen la fi de les accions criminals indiscriminades. No es tracta d'aprendre a conviure fatalment amb el terror, sinó de desconfiar dels discursos que pregonen aplicar la força militar i polítiques d'exclusió dels musulmans per posar fi al malson d'EI. En segon lloc, cal no caure en l'error de creure que les organitzacions terroristes no tenen objectius polítics. En el cas d'EI aquests semblen clars: consolidar el territori a Síria i a l'Iraq i projectar la guerra a Europa i els Estats Units (San Bernardino, 2015; Orlando, 2016). Això està provocant un increment dels moviments xenòfobs i d'extrema dreta que aguditzen les tensions a l'interior de la UE i donen lloc a l'increment de les actituds euroescèptiques que afebleixen la cohesió europea i provoquen el rebuig dels immigrants i dels que fugen de la guerra i d'EI.

En tercer lloc, és evident que l'islam té pendent el debat sobre la modernització que passa per la separació de política i religió. I en aquest debat té un paper clau l'islam europeu, que és l'únic que pot expressar-se en un marc democràtic on el diàleg i la confrontació d'idees és possible. Tanmateix, en la mesura que s'imposen polítiques xenòfobes i euroescèptiques es degrada la cohesió i la qualitat democràtica d'Europa i la conseqüència d'aquestes polítiques d'exclusió, que afavoreixen la formació de guetos i un comportament comunitari tancat, no només està obstaculitzant aquest debat sinó que el fa impossible. Aquest constitueix l'objectiu últim d'Estat Islàmic i altres grups similars que pretenen fer d'una versió espúria de l'islam –el wahhabisme radical– la norma de conducta dels bons musulmans, d'ací la proliferació d'atemptats contra els musulmans xiïtes, la majoria de sunnites no wahhabites i altres minories religioses, i d'ací també els reiterats intents de socialitzar el terror a Europa per provocar un increment de la islamofòbia que afavoreixi l'adopció de respostes polítiques equivocades que reforcen el discurs gihadista que existeix una guerra d'Occident contra l'islam des de les Croades al colonialisme, passant més recentment per les ocupacions d'Afganistan, Iraq, Líbia...

Finalment, és hora de revisar les polítiques exteriors i dotar-les d'una dimensió ètica: ras i curt, resulta inacceptable que, per interessos econòmics i de realpolitik, es segueixen mantenint relacions amb règims que anorreen les llibertats i els drets humans o amb règims teocràtics que, directament o indirecta, promocionen i financen els grups gihadistes. Tampoc no es poden impulsar accions militars que desemboquen en estats o regions fallides que obren noves portes a l'actuació de grups terroristes. Igualment tampoc no es pot respondre amb el silenci o amb retard a l'esclafament dels processos de transició política (Bahrein), als cops d'estat (Egipte) o als intents de cop d'estat (Turquia) per molt que siguin criticables les derives islamistes, autoritàries o contra l'estat de dret de Mohamed Mursi o de Recep Tayyip Erdogan.