Canvi de nom

El meu admirat amic, l'arxiver arenyenc Josep Maria Pons Guri, quan ja era gran, solia dir sense manies tot el que pensava. “Alguns deuen assegurar –confessava– que ja faig catúfols. Però jo, mentrestant, ja l'he dita.” Jo no tinc, ni de molt, la norantena d'anys de l'avi Pons, ara ja traspassat, quan feia aquestes afirmacions, ni el seu prestigi. Estic a l'inici de la dècada dels setanta, però confesso que sempre m'ha agradat dir el que vull sense que m'ho dicti ningú. No és, doncs, un problema de fer catúfols. Potser seria millor callar davant de determinats fets i seguir el corrent, com d'altres. D'acord. Però reconec que algunes coses em fan gràcia i no em puc sostreure de comentar-les. El canvi de nom que la majoria dels meus col·legues (o excol·legues?) han aplicat al vell partit de Convergència Democràtica de Catalunya, m'ha fet pensar força. A veure. En aquesta vida tots pertanyem a una família. Ara que tanta gent es diverteix buscant en els arxius els seus avantpassats i formant extensíssims i completíssims arbres genealògics, voleu dir que si anéssim agafant individualment cadascun dels membres i n'analitzéssim la seva trajectòria no ens cauria, alguna vegada, la cara de vergonya? I davant d'algun fet d'aquests contrastat –que a totes les famílies hi és, desenganyem-nos– ens estripem les vestimentes, ens cobrim la testa de cendra i canviem el nom de la família? Jo crec que no. (Deixo de banda les possibilitats judicials de canviar l'ordre dels cognoms i tots aquests invents d'ara, pensats perquè els historiadors no tinguem fàcil la identificació dels nostres personatges). Jo crec que suportem estoicament la presència, passada o present, d'algun furóncol familiar i intentem compensar allò que no ens n'agrada millorant les nostres actuacions. Em sembla que és el que tocava fer. La paraula convergència, d'altra banda, era un sinònim entenedor de confluència, que donava per suposat un denominador on coincidia tothom salvant, és clar, les petites diversitats. No farem més pecats d'ara endavant? En la pràctica mercantil hem vist, una vegada i una altra, com les empreses, quan els interessa, canvien de nom. Sovint tot això fa olor de cremat. Havíem de fer igual? Havíem d'imitar allò dels nens de la classe quan algú els passa comptes d'alguna malifeta? “Jo no hi era!” Què volen que els digui. Si tocava regenerar la filosofia i les actituds, benvinguda la regeneració. M'hi apunto. El canvi de nom, però, al meu veure, és absolutament gratuït. Ja sé què n'hauria dit en Josep Pla.