Residències d'estiueig

A l'estiu molts dels pobles de la nostra costa multipliquen per dos o per tres la seva població habitual. Els serveis no sempre estan dimensionats i es poden donar situacions de manca d'aigua, dèficits de vigilància i problemes d'aparcament. Alguns municipis de la costa són típicament familiars perquè la vida transcorre amb normalitat els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. En el segle dinou i gran part del segle vint, les segones residències eren habitualment les de les famílies adinerades que passaven l'estiu en les torres o cases d'estiueig. Ja entrats en la segona meitat del segle passat, aquest model va donar pas a l'estiueig en espais diferents als propis, com per exemple els hotels. Amb la bonança econòmica i amb l'esclat de la construcció van proliferar els lloguers d'apartaments i casetes a primera línia de mar. La indústria ha donat pas al turisme, i la construcció va fer la resta. Explico tot això perquè el meu escrit sobre Sant Feliu de Guíxols de fa quinze dies no va caure bé a algunes persones. Ho entenc i ho sento. La veritat absoluta no la té ningú i de segur que trobaria molts punts de coincidència amb qui ha discrepat de les meves opinions. Una de les respostes rebudes pretenia convertir-me en un segon resident que viu d'esquena al municipi. El mateix article desmentiria aquesta resposta. No només aquesta piulada està lluny de la realitat sinó que suggereix subtilment que els residents de segones residències donarien l'esquena al municipi. Amb l'extinció dels hotels més importants al municipi, el turisme de Sant Feliu és més estable que mai, i molt familiar. Només cal veure el nombre de gent gran i nens i nenes que omplen carrers. La platja, a l'estiu, és indicador de la salut social d'un municipi. Sant Feliu, per tant, gaudeix d'un índex elevat de famílies que hi tenen la seva segona o tercera residència, amb què contribueixen també a l'economia del municipi.

Sant Feliu, com totes les ciutats de la costa, viu a l'estiu l'efervescència del turisme, i també en viu bona part de la seva economia. No podem negar, doncs, que les segones residències fan difícil el govern i les atencions al ciutadà. Però tampoc aquests visitants temporals ni es poden ignorar ni infravalorar. Els residents s'hi estan i paguen religiosament els seus im-postos, deixen diners a les botigues, bars i restaurants, i participen en la vida cultural. N'hi ha que no hi són pràcticament mai perquè fan vida habitual molt lluny de Sant Feliu i amb prou feines passen amb nosaltres el mes d'agost. Però això no els fa menys importants. Això els dóna el dret de contemplar el municipi com a seu i amb una mirada diferent però també justa i objectiva. Cal escoltar-los i atendre'ls com intueixo que ja es fa. La vitalitat de Sant Feliu està fora de qualsevol dubte. La quantitat d'activitats lúdiques i culturals és de les més variades de la Costa Brava. Això s'ha de dir a favor del consistori. No hi ha festiu en què no es pugui gaudir d'una trobada, un concert, una cantada, teatre o una competició esportiva. Aquesta és la potencialitat de Sant Feliu que hem de valorar. Però, alhora, l'exigència és més alta si es volen equilibrar serveis i necessitats dels ciutadans, que són, aquests darrers, els principals destinataris de les polítiques municipals. Per això fan falta uns serveis ben dimensionats pels moments de màxima afluència de visitants que responguin a criteris clars, coherents i estables. Els pobles de la costa són un conglomerat de matisos, també de contradiccions que arrosseguen del passat i es projecten cap al futur. Potser no som prou àgils per percebre-ho. El ciutadà, el de peu amb bossa de la compra en mà o acompanyant una persona gran o amb nens, capta instants que es perden en el temps amb molta facilitat. Aquest ciutadà no capta el que la realitat li ensenya perquè s'hi adapta fàcilment. Són els petits detalls que fan gran la cosa. I en aquest relat les coses no són ni tot negatives, ni sempre positives. Els pobles, les ciutats, Sant Feliu també, no s'escapen d'aquest fenomen social i urbà. I qui les descriu no pot encapsular en quaranta ratlles els condicionants personals dels seus lectors. I som tots i cadascun de nosaltres, amb la nostra capacitat de discernir entre allò que està bé i el que no, els que hem de dir-hi la nostra.