Tresors tinguis, no els amaguis

El més fascinant de l'arqueologia no és allò que fins ara han desenterrat pinzells doctes i mans sàvies, sinó pensar en tot allò que encara espera pacient colgat sota terra, penyora de temps remots, com una porta espectral de la història. Un d'aquests missatges pretèrits ha esperat més de vint segles a retornar del passat per inspirar el relat d'una història carregada de misteri i, sobretot, de pors. El seu protagonista és un patrici del segle I abans de Crist de la colònia d'Empúries que va considerar oportú amagar en un vas ceràmic dues-centes monedes de plata, i el vas colgar-lo sota terra, allí on les mirades indiscretes no podien veure'l i els dits llargs no podien arribar-hi. I el vas es va fer fonedís i va desaparèixer per sempre, també per al patrici i per a tots els que li van venir darrere, fins que un jove arqueòleg sevillà l'ha desenterrat recentment excavant a l'ínsula 30 del jaciment empordanès.

Ningú no amaga una petita fortuna de dos-cents denaris sinó és per la por a perdre-la. L'arqueologia ha permès desenterrar la plata i el fang que durant més de dos mil anys li ha fet de camisa, però no ha estat capaç –fins ara– de desentrellar els motius que van portar l'emporità a convertir en relíquia arqueològica els seus estalvis. L'amenaça d'una guerra? El pànic a un intrús desposseït d'escrúpols? La por al desconegut? La por irracional mana, sovint, els comportaments que no tenen explicació. Quan es troba, l'explicació, la por ja ha deixat de tenir sentit i tot passa a ser absurd, quasi grotesc. Aleshores arriba el moment de les lamentacions i de maleir la por que fa amagar tresors, i maleir també el complicat joc de la vida que ara te'n regala un i ara te'n roba un altre.