‘Non grata'

De vegades veiem a la premsa, o ens informen els mitjans, que tal o tal altre ajuntament ha decidit declarar determinat ciutadà “persona non grata”. Sempre m'ha intrigat més que el fet de la declaració, els efectes reals, la transcendència, els resultats d'aquella declaració. Per exemple, posem que algunes corporacions locals hagin arribat a declarar el monarca “persona non grata”. Li entrarà por
al cap de l'Estat i no posarà mai més els peus en aquella ciutat? Em sembla poc probable, diria que impossible. En les actuals coordenades constitucionals, el rei és sobirà de tot el territori.
Per tant, de segur que es prendrà amb un sorneguer somriure la qualificació. Perquè no hi ha cap institució que pugui limitar les passes del monarca dins el territori. Si la persona coronada s'ho prengués a la valenta i decidís visitar
la ciutat, voleu dir que la corporació
ho consideraria un desafiament i
respondria tancant-li les portes? I que els ciutadans es girarien d'esquena al seu pas?

Declarar algú persona “non grata” em fa pensar en les enrabiades infantils, quan de sobte miràvem acusadorament un company i li engegàvem: “–Ah, sí? Doncs ara no t'hi faig”, emprant aquesta tan expressiva locució centrada en el verb tot terreny “fer”. Feia bonic dir “són cosins tercers, però es fan molt “, tant com era palesament definitiu declarar que “no es feien”. Deixant ara de banda l'exemple extrem del cap de l'Estat, hem vist ben sovint considerar i proclamar persona “non grata” algun ciutadà, polític o no. Bon nombre de nosaltres hem declarat “no grat” tal o tal ministre, oi? Això de manera personal, però també comentant-ho amb familiars o amics. I fins, posats a buidar el pap, podríem fer una enquesta pública sobre quins ministres els conciutadans declararien de gust que no els fan peça i els inclourien en la llista dels “no grats”. Pensem en fets recents que de segur haurien motivat unànime, enèrgica resposta d'adhesió al rebuig.

Fa anys, un còmic, ja traspassat, de nom José Luis Coll, que era de Madrid, va actuar a Barcelona i li van fer una entrevista a la ràdio catalana; l'entrevistadora recollia preguntes que els oients feien al còmic, les hi traduïa i en Coll les contestava. De sobte, el personatge es va negar a respondre si els oients no li feien les preguntes directament en castellà. La periodista li va fer saber, molt temperadament, que era natural que la gent, en una emissora de Catalunya, preguntés en català, que sempre que fos necessari els locutors ho traduirien. L'altre continuà, en to irritat,
exigint que els ciutadans preguntessin en castellà. Era una mostra d'urc que desqualificava el visitant. Suposo, no ho recordo, que l'entrevista es deuria estroncar quasi de seguida, perquè s'acabaren les preguntes. El que sí recordo és que vaig enviar una carta al diari on deia que hi havia gent que es guanyava ella sola el qualificatiu de “non grata”. Ara: una cosa és el sentiment i una altra la militància efectiva; ho dic perquè no es va produir cap enrenou, i el públic va omplir el local barceloní on actuava el còmic fent parella amb el seu company Tip. Caldria una autoritat, provinent de la llei, coercitiva, per tal que aquesta qualificació negativa tingués eficàcia. Un ajuntament declara algú persona “non grata” i ha de poder, efectivament, barrar el pas al tal individu si aquest fa l'orni o fa veure que no entén el missatge. En un estat propi això podria portar-se a la pràctica; ara com ara no passa de ser una declaració. Que quedi ben entès.

El terme ‘persona non grata' va tenir el seu origen en les relacions diplomàtiques. Si entre dos països s'havia produït un conflicte o la tensió existent derivava cap a punts crítics, qualsevol dels dos governs, o tots dos, cridaven l'ambaixador de l'altre i li feien saber, molt finament i educada, que a partir d'aquell moment era persona non grata. Li donaven un paperet que informava de la decisió els seus superiors i l'acompanyaven a la porta. Durant la guerra freda bastants països van treure's del damunt funcionaris d'ambaixada, delegats comercials, periodistes, que feien espionatge i consegüentment eren considerats “personae non gratae”. No és grat declarar algú no grat. Però veient com ens estan inflant els nassos, si arribem a tenir estat propi hi haurà fuga de rates “no grates” ja abans que els ensenyem el paperet.