Periodisme de cor

La crisi, la necessitat de quadrar el pressupost i els atacs constants de l'univers digital que viu sota l'empara moral i educacional de la gratuïtat absoluta, ha portat el periodisme contemporani a un territori tèrbol i complicat que mira d'assegurar la pròpia supervivència sense acabar de tenir clars els mecanismes per aconseguir-ho. Així les coses, el dia a dia dels mitjans i dels periodistes que encara aposten per l'escriptura i que han de fer obligats equilibris entre la qualitat i la velocitat és complicat. Per sort encara podem gaudir d'alguns elements singulars que són capaços de mirar-se el món amb uns ulls que hereten la mirada d'aquell nou periodisme americà que va sacsejar la relació entre periodistes i lectors a partir dels cinquanta, simbolitzat en la manera de narrar la guerra del Vietnam com a gran punt d'inflexió.

Bru Rovira, hereu d'aquell periodisme, ha publicat a Edicions B Solo pido un poco de belleza, un llibre que juga amb les normes que van fer del nou periodisme quasi una religió, aproximacions reals, valentes, arriscades, singulars que sense faltar a la veritat no volen renunciar a la calidesa de les paraules i a un estil literari cuidat i captivador, s'acosta a un seguit de personatges del Raval, d'aquells que tothom mira d'ignorar i amb qui Rovira va compartir el seu temps fins arrencar les històries íntimes que formen aquest llibre insòlit, singular i dotat d'un bell magnetisme que enganxa. Els protagonistes són éssers trencats, que un dia ho van perdre tot i que miren de recompondre les seves ànimes a base de pedaços, d'encadenar una muntanya russa de sensacions no sempre positives que s'acaben convertint en una melangia trista que respira un regust de derrota però carregat sempre de dignitat, d'aquella dignitat que acaba sent l'últim refugi, el salvavides que impedeix renunciar del tot a la vida, a la història i a un passat que va ser molt més lluminós que el present orc on viuen, el punt diferencial, allò que demostra que malgrat haver-ho perdut tot, encara queda aquella veu interior que, tot i comprovar que el món s'ensorra a cada pas, et permet demanar un punt bàsic de bellesa, una necessitat que va molt més enllà d'una percepció purament estètica i que es converteix en una manera de viure.

Bru Rovira comparteix aquestes vides, intercanvia històries i emocions i explica una realitat que podria ser perfectament una ficció però que és una realitat molt i molt propera, la història real i contundent d'una gent amb històries poderoses, amb unes vides intenses que, per atzar, per destí o per mala sort, un dia es van trencar, es van convertir en pols, encetant aleshores un camí pel tall de la navalla, una ruta fràgil que trontolla i es decanta amb massa facilitat cap a l'altre costat de l'abisme.