Terrorisme a l'aguait

Des que el terrorisme islamista va incloure els aliats europeus dels EUA entre els seus objectius (Madrid 2004 i Londres 2005), determinada progressia de la radicalitat política –que sempre renya i que mai no accepta que ningú l'alliçoni– ens ha estat amonestant dient-nos que els atacs que patim són la purga que ens hem guanyat a l'Iraq, a l'Afganistan, a Síria o a qualsevol altre lloc on haguem anat a ficar el nas fent d'escolanets en aliances internacionals. Fent una anàlisi simple, buscant una relació directa de causa-efecte, es pot acceptar aquesta assumpció de responsabilitats. Però la qüestió és molt més complexa: la política internacional està sempre subjecta a alineacions d'interessos i, si no s'està implicat en uns, se n'està en uns altres; si no hi ha uns beneficiaris i uns perjudicats, n'hi ha uns altres. L'única manera de no prendre part en res és l'aïllament més absolut, un estadi impossible en el món actual. Quan d'aquest joc de forces en participen estats de constitució interna i de vertebració exterior democràtiques, les diferències es resolen en la negociació. Quan hi estan implicats estats o organitzacions d'inspiració totalitària o mercenària, el conflicte armat –en qualsevol de les varietats possibles, inclòs el terrorisme– sol ser inevitable. La qüestió no és, per tant, si estem en el bon costat o en el dolent, sinó com ho fem per protegir-nos dels individus que s'amaguen a la nostra pròpia ombra, disposats a morir matant en el moment i el lloc més imprevistos.