Tal dia com avui
‘Donec perficiam'
“Potser un dia el poble català haurà de sortir al carrer per evitar que ens esclafin, per arribar fins al final
La frase en llatí que presideix aquest article era el lema que feien servir les Reials Guàrdies Catalanes –la guàrdia pretoriana de l'arxiduc Carles III– durant la Guerra de Successió Espanyola, per significar que mantindrien la lluita “fins a reeixir”. Un clam, doncs, d'asseveració i confiança: la victòria és possible però l'haurem de suar. Fer història no és fàcil; sempre és més còmode fer política. Catalunya fa temps que afronta un repte colossal: trencar la sacrosanta unitat d'Espanya, inqüestionable durant tres centúries i raó de fons d'una sagnant guerra civil que va precedir quaranta anys de dictadura i quaranta anys d'un miratge democràtic. Fa un any, tal dia com avui, l'aleshores president Artur Mas signava el decret de convocatòria de les eleccions al Parlament que havien de tenir lloc el 27 de setembre del 2015. La convocatòria es presentava com un plebiscit en què el poble havia d'escollir entre dues concepcions: Catalunya independent o Catalunya autonòmica (Catalunya federal?, pur sentit de l'humor). Els electors van validar una majoria independentista formada per 72 diputats i diputades avinguts a mitges, però units pel cordó umbilical d'un objectiu únic: l'alliberament nacional. Aquesta és la veritable revolta. La resta, teories i discursos per a estudiants de polítiques. La maquinària espanyola està sent implacable, perquè entre l'alt funcionariat, les principals institucions de l'Estat i els polítics hispans de tota mena de cues i pelatges hi ha unanimitat sense fissures: Catalunya és espanyola i això no ho canvia ni que baixi la Verge i s'aparegui al catòlic Jorge Fernández Díaz. Només el propi convenciment que el procés no té marxa enrere ens portarà a l'èxit. És la voluntat de lluitar fins a reeixir, en aquesta guerra més calenta que freda. Ara toca el torn als nostres càrrecs electes, amb la presidenta del Parlament al capdavant. Potser un dia el poble català haurà de sortir al carrer però no per manifestar-se en llibertat sinó per evitar que no ens l'esclafin. Aleshores sabrem si estem disposats, nosaltres també, a arribar fins al final.