Una platja de Lleida

A Camarasa va començar tot. En aquest indret de la Noguera on s'uneixen el Segre i la Noguera Pallaresa es va posar la llavor de la vaga de La Canadenca. Els obrers que construïen la central hidroelèctrica, malvivint en barracons gèlids en el cru hivern de Ponent i treballant de sol a sol en l'infernal estiu, es van declarar en vaga el desembre de 1918. El conflicte, com fan els rius, va baixar fins a Lleida, on es va estendre la vaga, i a principis de 1919 va esclatar a Barcelona, on els treballadors de l'empresa van unir-se als de Lleida, afectats també per reivindicacions pròpies i per la nova estratègia unitària de la CNT. Es va encendre tota la regió industrial de Barcelona. Es va declarar l'estat de guerra. Morts i milers de detinguts. El resultat, però, va ser la jornada de vuit hores i un dels primers triomfs del moviment obrer català.

Avui la central treballa tranquil·la, retenint l'aigua i deixant-la anar quan toca engegar les turbines i quan toca desaiguar el Segre crescut pel desgel de la primavera. Al pas pel poble de Camarasa, el riu forma un paisatge idíl·lic i tranquil, presidit per un antic pont medieval trencat per la meitat. El municipi és avui un poble plàcid de grangers, pagesos i professionals que treballen a Balaguer o Lleida, i poc rastre en queda, de l'obrerisme revolucionari que va esclatar un segle enrere.

Però n'hi ha. Al voltant del vell pont trencat s'apleguen cada dia d'agost famílies amb la taula i les cadires de pícnic, entre terra de pedra i formiguers, pins i el repetitiu cant de les cigales enmig de la calor. La gran majoria són d'origen llatinoamericà: ponentins d'adopció que no tenen segona residència a la Costa Daurada ni es permeten la despesa de cent i escaig euros de l'entrada d'estiu per a tota la família a les piscines dels pobles. L'escena recorda un conte agredolç i costumista de Maupassant, amb famílies parlant a crits entre plats de plàstic, joves flirtejant entre els canyissars que tapen amb discreció la vista i nens llançant pedres a l'aigua entre els banyistes. El riu és perillós i la zona, silvestre, i banyar-s'hi no estava autoritzat. Però l'ús i la desobediència tenaç han fet que finalment l'Ajuntament posés un vigilant per evitar ofegaments. Petites conquestes sobre la natura i l'espai: al final Lleida té platja, la desobediència de la gent venç les lleis més rígides, i l'estiu es fa una mica més humà.