Inútils

Potser sí que, en el menyspreu als polítics, s'hi colen massa llocs comuns –el cunyadisme– i desqualificacions que ens parlen de la nostra pròpia ignorància sobre la naturalesa de la política. És veritat que no podem criticar els polítics i exhibir la nostra innocència. Segur que no pot ser que uns senyors i senyores tan incompetents surtin d'una societat que sap perfectament el que cal i que ho fa tot bé. Segur que la política no s'arregla posant la gent en lloc dels governants. Ja ho estem veient. Tot això és veritat i segur que desconeixem en què consisteix la política. Però fem un repàs. Mentre quatre senyors són incapaços de formar govern des del 20 de desembre del 2015, les comunitats d'Extremadura –que ja hi era–, Andalusia, Castella-la Manxa, Múrcia i Melilla han caigut al pou de les regions menys desenvolupades d'Europa. I el conjunt de l'Estat és avui un 9% més pobre que la mitjana europea, quan abans de la crisi era el 3%. Diguem-ho d'una vegada: són moooolt dolents. I a Catalunya? A Catalunya el debat independentista ha caigut a uns nivells de vergonya aliena –a banda i banda–, mentre la realitat és que el sistema sanitari té ara 1.500 milions menys que fa cinc anys i la joia de la corona s'aguanta amb metges instal·lats en la precarietat, amb sous mileuristes i condicions deplorables, que tenen el sistema al límit de l'estrès. I el govern diu amb orgull que no pensa abanderar la millora del finançament. Que ja estan per una altra cosa. Com si fos incompatible la independència com a projecte –de moment amb resultat zero per no dir negatiu– i l'exigència del dia a dia com a obligació. Ja n'hi ha prou. I a Barcelona? A Barcelona hem perdut una gran activista i hem guanyat una pèssima alcaldessa sense cap projecte de ciutat i que es dedica a castigar l'economia productiva. Res de nou sota el sol de la internacional socialista bajoca. Així que, a risc que em diguin “cunyat” –potser és la calor, ja ho admeto–, són tots una colla d'inútils.