Pales i galledes

És l'estiu i la calor convida al bany. A la platja Gran de Sant Feliu ens trobem sempre les mateixes persones. Gent de mitjana edat, amb nens petits i gent més gran, jubilats, que comparteixen tots ells el sol, l'aigua, la sorra i les tertúlies. Són hores anticipades a la forta calor, les millors per gaudir de la platja, a peu dret o asseguts, segons el moment, abans que la calor aclapari de valent. El fet que coincidim sempre les mateixes persones li dóna un aire de familiaritat. D'un any per l'altre ens preguntem què s'ha fet d'aquella senyora o aquell senyor que enguany no ha vingut. Aventurem si és perquè no es trobava bé, tenia ja una certa edat o no ha pogut venir per raons diverses. A la platja succeeix de tot. S'hi apleguen persones de totes les edats, cultures i condicions socials i personals, es parla de política, de les pensions, del caos aeri, de les festes de Sant Feliu, de la brutícia que arriba a la platja procedent del mar, de la passera de plàstic per a cotxets i cadires de rodes tapada per la sorra, dels perills de banyar-se a la zona prohibida del port quan arriben les barcasses carregades de turistes i dels nens que juguen aliens als perills. Pares badocs, Déu meu! Com podeu imaginar res de diferent, a grans trets, del que es parla en qualsevol altra platja. Però a Sant Feliu, a la platja Gran, hi ha la concentració més alta de nens de tota la Costa Brava. Aquest fet és un indicador del tipus de turisme que ens visita, un turisme familiar i amb nens. És un magnífic aparador social.

Els nens tenen aficions que han anat variant al llarg dels anys i que poden molestar els més intransigents. Recordeu les pistoles d'aigua que un cop carregades ruixaven qui menys ho desitjava? Doncs han anat de baixa, per sort. No sé si són els mateixos que reben pistoles i sabres per Reis o aniversaris. També els salabrets tenen el seu espai de glòria. Els nens es passen hores i hores pescant petits peixos, caragolines i algun petit cranc despistat que es troba entre les roques. L'alegria que tenen quan empaiten la més mínima cosa supera el desencís de no pescar res. Si no hi ha roques no hi ha salabret. Els grans, despreocupats, s'ho miren des de la distància i deixen que la imaginació infantil faci la resta. Però on hi ha roques hi ha perill sovint amagat en forma de pedres cantelludes, vidres trencats, llaunes i algun ham perdut d'algun pescador.

Els jocs per entretenir-se a la sorra no han canviat gens al pas dels anys. Els estris de plàstic transportats en unes grans bosses es descarreguen a peu d'aigua. Vaixells, camions amb remolc, pilotetes i els motlles per fer formes amb la sorra ben compactada. Però hi ha estris que es mantenen al llarg de dècades i que passen de generació en generació: són les pales i les galledes. Amb la pala s'omple la galleda i es fan els flams de sorra. Això sí, cal compactar-la molt bé. Amb les galledes també els nens es fan un bon tip d'omplir i buidar en petits llacs fets a mà, a peu d'onada i que aquesta es cuida de desfer. És un constant fer i desfer, en un ritual de paciència sense límit. I les hores passen sense que els nens es posin nerviosos per tanta obra inacabada. Els castells de sorra i molta imaginació no serien possibles sense les dues joguines que més simbolitzen un dia de platja i sorra: la pala i la galleda, acompanyades per la rascleta que fa joc.

Altres objectes han anat clarament a la baixa, com les pales i les barques inflables. Però els reis de la platja seguiran essent la pala i la galleda i no es pot entendre un dia de nens a la sorra sense aquests objectes universals. I allà on veieu una galleda i una pala hi trobareu un nen jugant amb la seva imaginació i desplegant tot el seu pensament simbòlic, que és la base de la intel·ligència. I observar-ho amb detall és tot un exercici d'estiu en una platja familiar com la Gran de Sant Feliu. Ara, mentre escric, estem en plena festa major. Tot es trasbalsa
i tot segueix igual. És l'estiu a Sant
Feliu!