Les últimes màscares

La nostra política s'està posant cada cop més entretinguda; ens fa arribar per fi a aquell terreny al qual semblava que mai posaríem altres peus que els metafòrics. L'embranzida independentista s'està traduint en efectius gestos polítics, institucionals i jurídics, tal com resaven els programes que se'n van emportar les majories a les passades eleccions catalanes. Els que es pensaven que tot això no superaria el nivell del discurs s'estan quedant amb un pam de nassos: aquí i a la capital de l'Estat espanyol. Tots els fulls de ruta que s'havien dibuixat fins ara han quedat obsolets –sempre havien estat quimèrics–; s'han fet paperines de seguida que els moviments polítics més imprevisibles s'han consumat, i ens han deixat un altre cop amb l'obligació d'improvisar. Estem fent un estat propi una mica a batzegades, de manera comprensible, és ben cert, encara que això no deixa de ser pertorbador.

A Madrid no saben fer un govern de cap de les maneres. Les segones eleccions han servint per donar més corda al conservadorisme del PP, que encara que es podreixi enmig de la corrupció pròpia és l'única opció indubtablement ferma per aturar l'ànsia catalana. Encara que l'aposta del nostre Parlament és de molta envergadura, els pactes a Madrid no acaben de quallar, i és més que probable que es repeteixin les eleccions un altre cop, tot per acabar de fer evident que la xerrameca sobre la fi del bipartidisme no era res més que una incomoditat momentània, fàcilment esquivable. Tant PP com PSOE poden aprofitar les terceres eleccions per vendre a l'electorat espanyol que amb dos únics grans partits “de centre” basta i sobra per mantenir el que ha funcionat des de 1978: l'Espanya de les subvencions i de les urbanitzacions. Tant Ciutadans com Podemos (amb les seves incomptables franquícies d'arreu de l'Estat) fan molta nosa: els reformistes acaben aviat l'energia, sobretot si el seu discurs no serveix per a res més que per mobilitzar més activament el rival de l'altre costat de l'espectre polític. Ben aviat han caigut totes les màscares.

A casa nostra, el colauisme s'està perfilant com la variant local d'aquesta nova esquerra que tanmateix no té recorregut, i que ho confia tot al vell mentrestant revolucionari: una mescla de retòrica de bones intencions amb gestos exagerats i estentoris, que serveixen per marcar un terreny propi –molt barceloní– davant del nacionalisme que tot i guanyar fora de la nostra capital no acaba de tenir tota la força que li caldria per afrontar els seus més grans projectes. Hi ha ara mateix en marxa una lluita per l'hegemonia catalana: entre un sobiranisme que li falta un pèl de múscul i això l'acomplexa –ja veurem què surt el proper 11-S– i un progressisme que no s'acomplexa ni davant de les seves poca-soltades més vergonyoses ni davant dels seus somnis més improbables. Hi ha un desvergonyiment “molt d'esquerres” que encara ens donarà moltes tardes de glòria, molts titulars i moltes més –divertidíssimes– collonades. Hi ha tot un plegat de polítiques de teatre que només treuen el cap quan s'adonen que no s'hi pot fer més, a pesar de tots els discursos sobre l'inversemblant poder del “podem” que es fan en campanya. Si no pots fer la igualtat real entre homes i dones, almenys pots modificar els homenets dels semàfors, i que tinguin un perfil –diguem– més de tieta.

A mesura que anem topant amb la impotència, també des del sobiranisme podem caure en la mateixa temptació de fer comèdia. L'Estat espanyol no va de broma, però; respondrà a cada intent de soscavar la sobirania amb ofensives judicials, que si són obviades o menyspreades –perquè ja no es reconeix el TC– es traduiran en l'ús de la força, en detencions…: el sobiranisme no trigarà ni sis mesos a ser criminalitzat, no només de paraula sinó amb les querelles, la fiscalia i el camí del calabós. Potser és el que ens falta: que caiguin totes les màscares. Quan no saps fer política almenys has de saber usar la força.

Un estat com l'espanyol tindrà l'oportunitat de demostrar-nos fins a quin punt arriben les seves mancances. Esperar que l'escenificació d'aquest horror (sigui amb inhabilitacions o amb d'altres mesures més expeditives) corregeixi el rumb de la política espanyola és esperar massa, sobretot davant d'una comunitat internacional que mirarà a una altra banda, fins i tot des de la capital de la UE. La soledat de Catalunya ha de ser tinguda en compte, i no per arrosar-nos, sinó perquè sempre ha estat així. Ens convé saber què podem esperar.