Tribuna
Els mites del PSUC
És comprensible que aquells que es reclamen hereus del PSUC, especialment si es tracta de quadres que es van formar com a polítics i com a intel·lectuals en els moments de màxima influència de la formació, tinguin una visió idealitzada d'allò que va representar el partit ara que es commemoren els vuitanta anys de la seva fundació. El que és més inquietant, tot i que potser també revelador del rerefons ideològic que el PSUC va exhibir ja durant la dictadura, és que s'invoqui el discurs d'emancipació social i de lluita contra el feixisme en contraposició al catalanisme i al procés d'autodeterminació que estem vivint en l'actualitat. Aquesta oposició, durant les darreres setmanes molt remarcada precisament per sectors joves propers a ICV, a Podem i al govern de l'Ajuntament de Barcelona que no van viure aquelles vicissituds, és d'una falsedat històrica clamorosa.
Malgrat la preponderància del missatge igualitarista i suposadament universalista propi de qualsevol partit de tradició marxista, el PSUC no hauria tingut el paper aglutinador que va tenir de l'esquerra catalana si no hagués incorporat elements del catalanisme polític i fins i tot doctrines explícitament autodeterministes. Així en donen testimoni figures prominents que van ser-hi propers o que van militar-hi, com Josep Benet (cap de llista pel PSUC a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de 1980) o com Muriel Casals, la qual, com és ben sabut, acabà esdevenint una de les principals dirigents del moviment independentista. Això no obstant (i sense entrar a valorar episodis obscurs com la retirada en la lluita antifeixista després que Stalin pactés amb Hitler el repartiment de l'Europa de l'est l'agost de 1939) potser fou l'asèpsia en la qüestió nacional i l'igualitarisme abstracte allò que, tot reforçant l'hegemonia del PSUC, va contribuir a atenuar el conflicte nacional en els darrers anys de la dictadura i durant la transició. Altrament dit, en l'èxit del PSUC com a principal força d'oposició al franquisme, hi ha un dels principals factors que expliquen que el marc polític espanyol no es qüestionés de forma radical durant aquells anys i que el discurs sobre el conflicte de classes predominés sobre el discurs de l'emancipació nacional.
En primer lloc, el protagonisme del PSUC va significar la condemna a la marginalitat i en la memòria històrica de l'antifranquisme catalanista sobiranista, com el Front Nacional de Catalunya, precisament una de les forces més actives durant la II Guerra Mundial i fins al final de la contesa quan el recuperat prestigi del comunisme soviètic va permetre la revivificació dels partits comunistes a l'Europa occidental. En segon lloc, és innegable que el PSUC va contribuir a la cohesió social però la qüestió és si part d'aquest mèrit fou a costa de la negació del conflicte nacional o almenys del seu desplaçament a una posició secundària: el PSUC va aconseguir que immigrants d'identitat nacional espanyola s'arrengleressin contra Franco i també que ho fessin elits d'estudiants amb vincles familiars i intel·lectuals directes amb l'oligarquia franquista, si aquests sectors s'haguessin mantingut al costat del règim potser la transició a la democràcia o no s'hagués esdevingut o s'hagués concretat en una forma molt més traumàtica caracteritzada per la polarització d'identitats.
Ja quan s'intensifica la reivindicació catalanista a través de la reforma estatutària de 2006 antics d'aquells militants del PSUC amb vincles familiars amb l'oligarquia franquista o sectors populars no integrats en la catalanitat acaben abraçant un discurs nacional espanyol sense ambages i sorgeix un partit com Ciutadans. Del PSUC, doncs, van aparèixer figures del sobiranisme però també de l'espanyolisme. I, finalment, l'asèpsia nacional del partit comunista va preparar els quadres de l'esquerra catalana que havien d'ocupar les institucions d'un autogovern sota el marc constitucional de 1978 sense qüestionar-lo i va propiciar la neutralització de l'esquerra independentista, la qual va passar llargues dècades en la travessia del desert fins al creixement d'ERC i la irrupció de la CUP, una jugada teixida des dels ajuntaments metropolitants controlats pel PSC i per ICV que sembla voler reproduir Ada Colau i en la qual també insisteixen Joan Coscubiela o Lluís Rabell quan diuen apostar per un referèndum de sobirania però sempre dins el marc constitucional espanyol. En definitiva, l'aportació del PSUC fou positiva si entenem que fou positiu que no hi hagués un conflicte nacional dur en el crepuscle del franquisme que ens podria haver dut a una derrota i a un patiment més aclaparadors... o potser també a una llibertat que fes superflus els debats que ara tenim.