En Nadal i les romegueres

De fet, es veia a venir. Els que coneixem en Rafel Nadal de temps estàvem segurs que la faria grossa. Sap mirar el panorama, sap delimitar el paisatge, entén la situació, analitza les persones, dibuixa el mapa de les relacions i dels fets, planifica, ordena, aprofundeix, mana i demana, coneix el secret i el misteri de les coses humanes. Els seus ulls, que regalen un somriure amable i intel·ligent, irònic potser, foteta i comprensiu alhora, tenen una visió perifèrica inexplicable  i una capacitat per enfocar les coses molt per sobre del comú.

Repeteixo: es veia a venir. Després de les narracions més o menys autobiogràfiques –Quan érem feliços, Quan en dèiem xampany– que ens van permetre saber del seu talent literari, havia de venir una novel·la contundent, global, definitiva, que posés en evidència la professionalitat, l'ofici, la capacitat, l'enginy d'en Rafel. N'ha sortit La maledicció dels Parmisano, un autèntic monument d'arquitectura verbal en què s'ha conjugat harmònicament la traça descriptiva de l'autor amb la capacitat per generar i aglutinar els esforços professionals de l'editor, de l'agent literari i de molts amics i coneguts.

A pocs mesos de l'edició del llibre, ja s'ha traduït a vuit o nou llengües, tal com estava previst. Era un llibre pensat, preparat, manufacturat per abastar els mercats internacionals.

L'escenari històric (la guerra europea en el moment del seu desenllaç, amb els últims espetecs del feixisme), el marc geogràfic (les terres italianes que vessen al mar Tirrè, a la part posterior de la bota italiana), el paisatge llunyà però conegut alhora (un terrer plenament mediterrani)... són camp abonat a la projecció fàcil fronteres enllà. I aquesta familiaritat d'aromes i de llums acosta la narració al lector català, que transita els camins de la història d'en Nadal amb la sensació de no moure's mai de casa.

Tot això és veritat. I per tot això La maledicció dels Palmisano és un bon llibre que em permeto recomanar.

A mi, vés per on, m'ha guanyat el cor amb les seves acurades referències a la flora que acompanya els protagonistes al llarg del seu periple llunyà. Apunto només, de la pàgina 343 –del meu exemplar– aquesta descripció, i digueu-me si no us fa sentir com a casa: “Caminaven entre ortigues i esbarzers. Riu avall, la vegetació es va anar fent més variada; les farigoles, els romanís i les roses silvestres baixaven pels pendents fins arran d'aigua i es barrejaven amb  els arítjols, les malves i els caps d'ase; també hi creixien llentiscles  i ginjolers i, de tant en tant, es veien alguns tamarius, que anunciaven la proximitat del golf de Tàrent. Els esbarzers eren plens de móres.... Es van estirar damunt el llistó, a l'ombra dels joncs i dels canyers.”

A Girona tenim romegueres, de les quals collim les móres. En català estàndard en diuen esbarzers. Ells s'ho perden. No poden excusar un retard dient que “he trobat una romeguera” o parlar d'algú que és “tan amable com una romeguera als collons”, parlant en plata. En fi, deixem-ho córrer.