Roig

Dia admirable, ben lluminós, música de colors. Festa de la verema i trepitjar els raïms; quelcom de pagà. El mar. Joan Miró, des de Mont-roig del Camp, escrivia a Lola Anglada el 18 de setembre de 1917. Repasso l'epistolari català de Miró editat per Barcino. M'hi passaria hores anant amunt i avall de la correspondència amb Picasso, Ricart, Ferrà, Ràfols, Junoy... L'edició és una joia, que conté, a més dels textos de les cartes, les postals que enviava Miró i reproduccions dels quadres que anava pintant. Per exemple un carrer de Prades, i Prades el poble, aquest darrer al Guggenheim de Nova York, o la platja de Cambrils, o dones de Siurana i l'església de Mont-roig, a més de la famosa Masia, on vivia, escrivia i pintava. Entre les postals n'hi ha una de l'ermita de la Mare de Déu de la Roca des d'on hi ha una miranda preciosa del Camp de Tarragona. Hi ha la llum que Miró es va endur a la retina. Anar-hi és anar rere les passes de Miró. És assaborir la seva font primera. Encavalcada en el que sembla un impossible, damunt de la Roca, hi ha una segona ermita dedicada a Sant Ramon de Penyafort. Cúbica, a 300 metres d'altitud, pintada de blanc perquè servís de referència als mariners, damunt de roca sorrenca i vermellosa. Miró, que va quedar impactat per aquest color roig “envinagrat”, també la va pintar. Tot plegat m'ajuda a entendre on som, difícil equilibri etern. A la nit a casa llegint un dels contes per telèfon de Gianni Rodari a la canalla per anar a dormir, vaig a petar a El nas que fuig, un nas que fuig del rostre del seu amo i que creua un llac estenent un mocador damunt l'aigua, com a la llegenda de sant Ramon de Penyafort. Al patró dels juristes se li atribueix una travessa de Sòller a Barcelona damunt de la seva capa. Si aquest fos un país amb consciència patrimonial, amb coneixement, amb nas, l'autovia no hauria degollat la finca, la Masia que hauria de ser un altre santuari mironià a banda dels de Palma i Barcelona. Naveguem massa sovint damunt de llençols.