De set en set
La penya xunga
En aquest present d'hiperconnexió tecnològica i de solituds en cadena, costa fer amics de debò. Els amics en majúscules transformen la vida, de cop sobtat, en una festa permanent. La tribu té un punt de trobada, un quarter general, un bar amb glamur, éssers estrambòtics en plantilla, i dos amfitrions de primera, el de la mirada blaugrisa i el del somrís contagiós. Qualsevol moment és bo per menjar, per prendre un pretext líquid, per asseure's al voltant d'una taula i riure (o plorar) i per cantar foteses (o qüestions capitals). L'amistat és una certesa: la gràcia és la connexió. Una advocada elegant i jovial pren un Spritz amb una actriu intel·ligent amant de la moda i les nits d'estiu, i d'un actor ben plantat i d'ulls lluents que ho veu tot i, melangiós, no sembla que miri enlloc; un mestre d'escola, caminaire i encisador, explica una anècdota a un noi d'ulleres de pasta negra i somriure net, ultrafan de la música i la ràdio; dues noies primes amb dos nens petits emboliquen cigarrets i fan plans per anar a mar mentre els dos plançons s'esbatussen per un cotxe de joguina. L'una pinta i l'altra escriu. Els grups d'amics s'entenen, discrepen, s'ajuden, guerregen, s'admiren, s'emprenyen. La penya xunga és la més lleial de totes: ningú no hi és a la força, el grup ha nascut com una flor, per familiaritat, franquesa i bonhomia. Una parella torna de Tailàndia: els ulls màgics d'ella narren el viatge i animen el somriure d'ell sota la gorra i les hores de vol. Amplien la rotllana de la taula. L'amistat, com la seducció, consisteix a crear lligams.