L'aquí i l'ara

Que l'ésser humà troba en la ment la seva glòria i la seva presó és una obvietat que necessita poca explicació. La raó ens ha dut a la conquesta de l'espai, a desxifrar el nostre codi genètic, a explorar cotes de benestar impensables escàs temps enrere. Tanmateix aquesta mateixa capacitat intel·lectual, incomparable amb la resta de la matèria viva, ens ha furtat no sols part del sentit de la solidaritat que ens ajuda a superar temps difícils, ans sobretot l'únic espai on habita la felicitat sense preu: el present.

L'espai del present està mancat de temps, és de fet el lloc on el temps desapareix. Res a veure amb desitjos o pors, agraïments o rancúnies, plaers o patiments. Si algun cop vàrem tenir una possibilitat de present, sense dubte es donà quan la connectivitat era precària. Aquesta connexió, entesa sempre com un valor en la publicitat de tots els gadgets que la fan possible, ha crescut de forma exponencial des de fa pocs anys; i ens obliga; sols cal veure la impaciència que genera un missatge no respost quan l'emissor ha comprovat que el destinatari l'ha rebut: “Com és que no em responsssss?”

Quan el 2.0 ja és història i tothom ha de ser en la connexió absoluta, les probabilitats de viure l'aquí i l'ara s'han reduït a quelcom proper al no-res. I no, no negaré que és possible gaudir d'un carpe diem de consum compulsiu, però no cal enganyar-se, això no és el present, és una successió més o menys ordenada de desitjos projectats cap al futur i records d'un passat on es van poder complir.

Se m'objectarà que en el fons l'actualitat viu la realització absoluta del present. Podem ser en temps real (és a dir, ara), mitjançant videoconferència, en el lloc més allunyat del nostre aquí. Ens apropem a totes les persones que volem i que es deixen (que són, també s'ha de dir, quasi totes); tot sembla una mena de gran aquí i ara, de construcció gegantina d'un present cibernètic. Però no és cert.

Tenim soroll de fons, quan en el present no n'hi ha, de soroll. Hi ha judici, quan el present està incapacitat per jutjar. M'agradaria ser capaç de desaparèixer, ni que sigui un instant, en el present on vaig veure esfumar-se persones que estimava, perquè van arribar a ser capaces de viure'l. M'agradaria no jutjar la pantomima dels actors que protagonitzen la política amb nivells de cinisme dignes de la millor peça teatral. M'agradaria no recordar el que van dir alguns d'ells fa ni tan sols setmanes, i que ara, en un gir que vol ser mestre, diuen no haver dit mai. M'agradaria deixar de sospitar que sense que treballin, això que anomenen “sistema” continua igual endavant; i que no és important si el Parlament fa moltes lleis o no, perquè de lleis val a dir que ens en sobren unes quantes. M'agradaria tenir un periodisme que no fes manetes amb la política, i la cosa val també en sentit invers, i que si fessin manetes, no les mostressin en públic, perquè això no és transparència ans impudícia (o és que algú imagina el president en una “festassa” amb Isabel Durán, o Carlos Herrera?; o és que ningú recorda com ens va escandalitzar la cacera al alimón de Garzón y Bermejo?)

Jutjo, sé que jutjo, perquè no sé viure l'aquí i l'ara, i de fet en part he construït la meva feina sobre la vida fora del present, analitzant i jutjant el que ha passat i aventurant quines podrien ser les següents passes d'aquelles persones a qui he jutjat. De fet podria perdre'm jutjant-me a mi mateixa pel fet de jutjar, per la incapacitat de viure l'espai de plenitud on no hi ha temps, i sobretot per haver format part, ni que fos un instant, d'una cerimònia de la confusió que en el fons sabia que no podria canviar perquè és estructuralment corrupta, maniquea i servil. Però me n'adono, almenys me n'adono, i crec que és a l'abast de molta altra gent adonar-se de la derrota humana envers el present. Una prova palpable és obrir qualsevol diari de fa una dècada i observar com tot es mou per les vies de sempre, amb retrets i frases buides per part de l'única gent amb esma per dedicar-se a la política; de manera que és normal que la nova política no sigui en general més que un conjunt de marrecs que porten tota la seva curta vida en les noves generacions d'algun (o alguns) partits i que quan parlen de regeneració sols estan parlant d'un canvi en les cadires.

Però és aquesta consciència la primera passa per arribar al present, el lloc on d'una vegada desapareix la insuportable reiteració de vanitats sota el focus; senzillament perquè qui se'n va és l'espectador.