Plora, aquest cel d'agost

Plora el cel d'agost aquests dies. Ho fa de nit, molt entrada la nit, quan la son ha deixat de ser son per convertir-se en somni, en el moment dolç en què tot és possible, quan la bruixa més jove cavalca enfollida pels cims del firmament sense fi. Plora en el trànsit de les hores mai imaginades, en l'escenari impossible de la negritud més pregona.

Plora el cel en l'hora recòndita de la matinada, descarrega sobre el mantell de foscor extrema esquitxos de dol roent o pessics de joia de viure, que de totes les substàncies, pols d'immemorials camins trepitjats i sentiments eterns està construïda l'essència salada de les llàgrimes.

Plora el cel, volgudament a cara descoberta, despullat de mans colrades on amagar-se'hi, plora amb el teló alçat, el cortinatge replegat per convertir la pluja de desconsol en l'espectacle de les llàgrimes regalades, amb el repic de timbals al vent i els violins llançats al vol de la gran festassa. I la gran platea terrenal dempeus, entregada, ara embravida, ara absorta.

Plora el cel amb regalims còsmics que estripen l'infinit més insondable, torrentada silent de bellesa, feridures lluminoses, perles de foc, guspires d'or, unglades de flames eternes, missatgers incandescents en la nit sense destí, o potser fars celestes que criden a port mariners de mal viatge.

Sí, plora el cel i amb ell tots els ulls de la terra, i cada plor se sap la seva flor o la seva estella.

Plora el cel d'agost per proclamar que sempre hi ha un motiu per oblidar la llàgrima que ara llisca galta avall, penyora d'un cor romput i una ànima ferida. Plora per anunciar que sempre després d'una llàgrima de tristor en ve una altra prenyada d'amor i de joia.