Solucions policials

Malament quan surt un polític i, davant un problema d'ordre públic, diu que

no hi ha solucions policials. És clar que la policia no té respostes sobre el sentit de la vida, i que la presència del mal en el comportament humà és una constant eterna que cap ordenança cívica no podrà eradicar; és clar que la policia no ho pot resoldre tot, i que hi ha desafiaments a la llei que pertoca als governants afrontar des d'una esfera més alta; és clar que la policia no pot anar més enllà del que estableixen les lleis —però tampoc hauria d'anar més ençà—. Tanmateix, sí hi ha solucions policials; si no n'hi hagués, seria hora de plantejar-se la dissolució d'uns cossos que surten molt cars quant a formació, uniformes, armament, vehicles i paperassa. Si no hi hagués, en última instància, una solució policial, per què es pensen que no aparquem, majoritàriament, on ens surt del barret, o no ens posem a 200 km/h a qualsevol autovia, o no deixem de pagar religiosament hipoteques i comissions bancàries? O per què es pensen que paguem impostos? Doncs perquè si no actuem d'acord amb la llei, ens detenen i ens tanquen. Quan diuen que no hi ha solucions policials —sigui davant els ocupants il·legals de cases, els traficants de mercaderia falsificada, els piquets informatius o els escurabosses—, el que significa és que, per covardia, per corrupció o perquè ja els va bé que passi, desisteixen de complir el seu deure en alguns casos concrets. L'incompliment és massa flagrant, i la consigna de resignar-nos a conviure amb el forfet, una insensatesa.