Opinió

Tribuna

Desperta't, esquerra!

“Es troba a faltar un discurs alternatiu de l'esquerra de govern europea

“Ja no hi ha dreta ni esquerra” és el mantra que alguns repeteixen des de la seva particular “fi de la història”. La política democràtica seria un teiatru on aquestes disfresses tractarien d'alimentar l'agònica subsistència del passat, mentre pren cos el futur ineluctable: el desideràtum neoliberal, amenitzat pel xoc dels nacionalismes. Es tracta, òbviament, de la desorientació induïda pel temps d'incertesa que vivim o bé del cinisme més descordat, disposat sempre a legitimar el que convingui. Fins i tot quan és obligat prendre determinades mesures d'emergència governi qui governi, la diferència entre dreta i esquerra és òbvia. El Zapatero que entoma la crisi és també el de la retirada de l'Iraq, la llei del matrimoni homosexual, l'ampliació del permís de paternitat, la llei del divorci, la llei de la dependència, la llei de terminis per a l'avortament, el procés de pau al País Basc, la llei contra la violència de gènere, el pacte i la llei orgànica del nou Estatut de Catalunya, la llei d'igualtat entre dones i homes… En el camp econòmic, davant de la crisi, no trigarien a contrastar les actuacions de l'esquerra americana (Obama) i de la dreta europea (Merkel): ambdues amb la meta imperativa del reequilibri pressupostari, però les unes situant-la a mitjà termini i acompanyant-la amb polítiques de dinamització econòmica per tal d'evitar greus costos socials, mentre que les altres s'ho proposaven a curt termini i descarregaven tot el pes de la crisi a les costelles dels més febles, amb la consegüent i perillosa erosió de la mateixa democràcia. Sí, hi ha dreta i esquerra.

Una cosa és certa: es troba a faltar un discurs alternatiu de l'esquerra de govern europea, més enllà de la gestió eficient dels desastres sobrevinguts, que assenyali les causes del mal i com eradicar-lo. Ens urgeix un horitzó estratègic. La gent el necessita. Els joves, particularment, amb molta vida per davant, necessiten poder mirar lluny i veure metes desitjables i possibles, on càpiga l'esperança en l'espècie humana i en un món diferent. Si no, és l'imperi de l'abúlia i del cinisme.

El discurs existeix i és obvi en els seus trets principals: 1) Sanejament dràstic i desenvolupament de la democràcia, cosa que, avui i aquí, vol dir poder democràtic de proximitat, cogestió, autogestió, federalisme social; tant com l'increment substancial de la cultura mitjana reclama i tant com la naturalesa dels problemes i la seva solució ho permeten. 2) Adopció de les mesures que han d'esbargir l'horitzó negre dels joves, sense feina o amb feines esporàdiques i amb sous brossa i, molts d'ells, doncs, amb una jubilació del tot incerta. Segons els experts, aquest és un enorme absurd. L'avenç imparable de la robotització ens porta a uns increments majúsculs de la productivitat i, en conseqüència, a unes plusvàlues fabuloses, mentre es desploma la demanda de treball humà. Es fa inexcusable, doncs, una redistribució dels immensos guanys previsibles, per la via d'una “renda bàsica” suficient per a qui la necessiti. Sense que calgui caure en els vicis corresponents, potser amb l'assumpció pels beneficiaris d'una quota de treball comunitari, en el qual puguin realitzar-se mitjançant l'aplicació social dels seus coneixements i de les seves habilitats tècniques, artístiques, humanes. 3) Supeditació, a la democràcia, dels poders econòmics que avui campen al seu aire. En plena globalització sense retorn, això vol dir articular poders democràtics de gran abast, continentals, capaços d'engrapar els ocellots de les finances globals que passen volant i rient sobre els terrats dels vells i impotents estats. Uns poders democràtics capaços de concertar entre ells una certa governança global (Unió Europea, EUA, Xina…), destinada a embridar l'economia, a acabar amb la fam i la guerra, a reequilibrar el món, a desenvolupar les zones retardades, a establir la contenció general que ha de fer possible la sostenibilitat, a fer innecessàries les migracions massives i compulsives que neixen de la misèria i de la por, a promoure la dignitat humana, la democràcia i el benestar, a escala mundial. 4) Aquesta perspectiva situa la unió política d'Europa on correspon, en el terreny de les solucions i de l'esperança. I és que Europa és una de les claus essencials cap al món diferent que imaginem i volem. Urgeix rescatar-la del terreny de les noses i els impediments on l'han abandonada les polítiques de dreta; rescatar-la per als ciutadans i ciutadanes. Enfront de l'Europa llunyana, hostatge de la dreta fàctica, de les inèrcies estatals, de la covardia i de la impotència, l'esquerra hauria d'aixecar ben alta la bandera de l'Europa de la ciutadania, de l'Europa clau del món que volem. Hauria de fer-ho l'esquerra política, però sobretot l'esquerra social, les ciutats i viles, la ciutadania europea. Només el batec de la gent, només l'exigència ciutadana, pot recuperar Europa, pot fer-ne l'instrument que ens cal.

No hi ha canvi amb el “desarmament unilateral” que sembla prevaler en el camp ideològic, des de la “tercera via”. No hi ha canvi sense el combat de les idees, sense la victòria prèvia d'aquestes a la consciència ciutadana. És la llei de la palanca d'Arquimedes: “doneu-me un punt de suport i aixecaré el món”. Un punt de suport que, amb Gramsci, sabem que consisteix en unes poques idees clares, transformadores, viables, fent-se lloc al cap de la gent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.