Opinió

De set en set

Una sabatilla a Rio

Al Jocs Olímpics es tracta de ser un crac, un fora de sèrie i un megaolímpic. No una de les tres coses només. Totes tres de cop. Participar? No em facin riure que no n'hi ha prou. Tampoc amb guanyar o fer un rècord. Si algú és com Phelps, que guanya les medalles per desenes, potser encara. El Tauró, li diuen. ¿Li haurien dit el Ruminant si, en comptes de nedar, hagués jugat a hoquei sobre herba? Ho tenien difícil a Rio de Janeiro els d'hoquei sobre herba perquè del que es tractava no era pas de fer-la grossa, sinó de fer-la molt i molt grossa. Què els diré? Guanyar tres vegades consecutives els 100 metres com Bolt. Caure, aixecar-se i guanyar els 10.000 amb autoritat com Mohamed Farah. Llançar-se en planxa al final dels 400 metres com Shaunae Miller. Perdre una sabatilla als 3.000 metres obstacles com Etenesh Diro i córrer l'últim quilòmetre sense sabatilla. Un obstacle més, ben mirat. Va plorar de dolor quan va acabar. I alguns periodistes concreten més i afegeixen que a més va perdre el mitjó. Nosaltres, el mitjó no. Però una sabatilla sí que un dels que corren amb mi va estar a punt de perdre-la una vegada a Riuràs, municipi de Madremanya. Nosaltres som una colla d'amics. Fa anys i anys que correm. Ens diem els Cinc Estrelles, conscients com som que no ens ho dirà mai cap periodista. Però si algú de nosaltres hagués arribat a perdre una sabatilla a Rio, també hauria plorat. D'il·lusió, no de dolor. Ja se sap, a la nostra manera tots som atletes i, en aquesta vida, cadascú perd les sabatilles allà on pot. Els conec bé. Com jo mateix, tots ells estarien eufòrics d'haver tingut algun cop l'oportunitat de perdre una sabatilla als Jocs de Rio.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.