Acudits polítics

L'art de l'acudit polític no passa la seva millor època. És cert que programes com Polònia han convertit la política en comèdia d'entreteniment gràcies a uns guionistes excepcionals que dominen la tècnica del gag, però estic pensant en l'acudit puntual que corria de boca en boca per posar en evidència un determinat dirigent. Potser perquè els personatges de primera línia no generen prou carisma, penso en unes eleccions americanes de fa temps. Davant la mediocritat dels candidats la gent es consolava: “Va, nois, animeu-vos! Penseu que només pot sortir-ne elegit un dels dos.” Un famós inspirador d'acudits va ser el general De Gaulle i el sentit pompós que tenia de la seva pròpia figura. El general va sotmetre els francesos a diversos plebiscits. Mentre recomptaven els vots en una d'aquelles votacions el gran home s'estava afaitant. Un missatger li porta els primers resultats a la seva esposa. La dona, tot emocionada, corre cap al bany i exclama: “Mon Dieu, mon Dieu, mon Général, estem guanyant!” De Gaulle segueix afaitant-se i li contesta fredament: “Yvonne, t'he dit mil vegades que quan estem sols em pots dir Charles.” En els sistemes totalitaris l'acudit és una arma política de conseqüències imprevisibles. L'enginy clandestí permet posar distància a la informació oficial. Els tirans no suporten l'humor. Cada acudit els afebleix: constitueix una petita revolució, un flash de dignitat preservada... que pot costar persecució, tortura o la vida. En triarem un de molt conegut de l'època de Stalin que és adaptable a qualsevol tirà de la història. Som en un camp de treballs forçats soviètic. Un presoner fa preguntes als altres. “I tu, què has fet?”: “Vaig parlar malament del camarada Popov el 1939.” “I tu?”: “Vaig parlar bé del camarada Popov el 1940.” “I tu, què vas fer?”, li diu al tercer: “Jo sóc el camarada Popov.” La capacitat humana per a la creativitat lingüística es manifesta esplendorosament en l'humor. Un raconet de resistència indestructible.