Amat i Sant Feliu

És difícil comentar l'obra d'un pintor contemporani, ja desaparegut, quan no el coneixes personalment i no ets un professional de la crítica artística. La coneixença en el meu cas es fa a través de la seva obra i a través de les apassionades explicacions del seu fill Josep. Tot plegat ve al cas perquè aquests dies s'estan commemorant a Sant Feliu de Guíxols els vint-i-cinc anys de la mort de l'insigne pintor i he tingut el plaer de ser present en alguns dels actes que s'han portat a terme durant aquest any a Sant Feliu, poble en què va passar quasi la meitat de la seva vida.
Així va ser perquè, essent fill de Barcelona, va conèixer qui fou la seva esposa, ganxona d'origen, fet que li va donar la condició de ganxó d'adopció. Què té Sant Feliu que sigui terra de pintors? Deu ser la llum de l'Empordà, el paisatge, la seva gent? Una mica de tot plegat, perquè la meitat de la seva obra està feta aquí, mirant el passeig o la platja des de la seva terrassa o plantant el cavallet on millor li semblava. Analitzant amb més detall la seva obra es desprèn que Josep Amat és un dels més grans pintors impressionistes que ha donat Catalunya. Ben cert que és així. Associar l'obra d'un pintor al seu caràcter sempre és complex perquè sabem de la singularitat i maneres de ser dels pintors. Aquest no és el cas, ja que Josep Amat va ser una persona de bon caràcter i sempre d'un to amable en les seves relacions amb tothom.

Les pintures que aquests dies s'han exposat a Can Cendrós, edifici on ell va viure i va pintar en les seves llargues estades al poble, tenen la doble condició, la pictòrica i l'anímica, ja que no hi ha desvinculació possible entre el gaudi de la seva obra i l'espai físic on aquesta es va pintar. Amat va fer una obra àmplia que descrivia la situació del moment, el que veia, el que es movia, deixant passar el temps per retornar amb la mateixa perspectiva, però alhora diferent amb una nova llum, un nou color, uns nous matisos que expressaven noves sensacions. És per aquest motiu que les teles d'Amat tenen ànima. És una essència que marxa i que retorna com si fos un bumerang amb tons i llums diferents. Les formes tenen el traç difús, imprecís, amb què l'artista vol destacar els impactes sensorials intensos i no la perfecció academicista del dibuix. És, segons ell mateix, un lliurepensador de la pintura, individual i independent. Per les seves perspectives alternades, lliures i poc acadèmiques se'l va considerar, pels crítics del moment, com a pseudoflauvista, és a dir, una mena indiscreta d'expressionisme en què les formes són exagerades i els colors, purs. Jo, personalment, no participaria d'aquesta opinió tan determinant, ja que la seva obra deixa impressions de realitats properes i immediates, que captades al moment ens acosten a la dinàmica del paisatge. Tot és canviant i diferent alhora i ja mai més aquella impressió es repeteix en les seves formes i colors. En la primera de les exposicions, Les llums del passeig, amb dotze peces que representen els dotze mesos de l'any d'un passeig Marítim, a més, en què canvien els tons, les llums i els costums, podem observar persones, algun gos, gent asseguda als bancs, els arbres minsos del passeig que tot just començaven a créixer i algun cotxe de l'època dels pocs que començaven a circular. Excel·lent obra i excel·lent motiu de contemplació. Tot seguit, a L'Amat íntim s'han aplegat peces de col·leccions particulars que mai han estat exposades. Aquest també és el gran atractiu. Són obres d'una tendresa enorme. El retrat del seu amic íntim Joaquim Mir, la nit de la seva mort, amb vestit de franciscà, captiva pel seu fos afectiu. Destaquen també el seu autoretrat, la seva família i les habitacions de París on va anar a pintar. Formen part d'un món, el propi, en moments difícils i de forts records que tots haurem tingut la sort de compartir gràcies a la seva obra. Les seves pintures són imprescindibles per entendre millor la seva vida, la seva pintura i la història de Sant Feliu de Guíxols.