Assegurar-ho tot?

Recentment, en un curs Erasmus+ per a docents, vaig debatre amb un suís, gestor en una poderosa companyia asseguradora: com s'ho fan per guanyar tants calés? Quin n'és el fonament? Ho poden garantir tot? Considero que només ens limitem a aplicar una probabilitat sofisticada a una modesta activitat humana, la de fer juguesques. Tot i el que prometen les companyies, m'agrada recordar que – com Ezequiel li engega al cofoi rei de Tir - “no ets pas més que un home, no ets Déu” (cap. 28). Hi ha un límit a la nostra naturalesa que fa impossible una cobertura absoluta. Estem sotmesos a “la possibilitat d'una desviació negativa del que s'espera o que és desitjada” (Vaughan, 2008): així es justifiquen les assegurances.

La coneguda proposta de Maslow situa la “seguretat i la protecció” al segon nivell d'entre les necessitats humanes bàsiques, les anomenades “de dèficit”, només per sobre de les fisiològiques. Ens cal certa seguretat abans d'aspirar a l' autorealització i a desitjos més elevats. Al Codi d'Hammurabi (1800 aC) hi ha referències al risc en transaccions comercials perilloses i les societats funeràries romanes (s. IV dC) ajudaven la família dels membres difunts, però a The Oxford Encyclopedia of Economic History s'explica que la primera assegurança independent es va inventar el 1347 a Gènova: va ser marítima, d'un vaixell que navegava cap a Mallorca. Després, en Bartomeu Masons, un notari barceloní de la primera meitat del s. XV, ha passat a la història per haver redactat 380 pòlisses per a 104 vaixells en poc més d'un any. Motius per assegurar?: o bé el risc d'un profit empresarial esperat, o bé com a protecció de la dissort Nicholas Barbon, un metge, va crear la primera companyia d'assegurances l'any següent al gran incendi de Londres (1666): The Insurance Office. La resta de la història ja la poden imaginar: ara s'assegura tot.

Em torna al cap Ezequiel: té sentit garantir-ho tot? No pretenc enfonsar l'immens mercat de les assegurances, però reivindico el caràcter humà del risc i la necessitat de confiar en alguna mena de providència. Robin Pearson afirma que, inicialment, les conviccions religioses o fins i tot creences esotèriques es combinaven amb la percepció i càlcul del risc: el racionalisme científic i les teories de la probabilitat eren un element més. Però successivament, en una concepció més burgesa, l'assegurança es fa més poderosa: pretén garantir un futur terrenal i la transferència de la riquesa entre les generacions. Ara l'apliquem a tot, fins i tot a la felicitat: assegurem un gratacels i també el gaudir de solet durant les vacances, la reparació de qualsevol dispositiu o la fidelitat matrimonial. Confio que ni la naturalesa ni els humans es passin de la ratlla. perquè aleshores fins i tot les pòlisses més àmplies poden esdevenir paper mullat. Som fràgils, i fer de les assegurances un nou déu arribaria a ser fins i tot ridícul.