Keep calm
Connectar
Deia el poeta maleït Charles Baudelaire que el viatger veritable és aquell que viatja per viatjar. Aquests dies molts dels que ho poden fer viatgen buscant allò desconegut, allò nou, com a únic camí de retorn. Empresonats en el present busquem vestigis del passat per encarar el futur. Una nova embranzida, tallant per uns dies la connexió amb el nostre entorn quotidià i immediat. Què ens guia en el viatge? Hi ha una brúixola espiritual que acaba establint un territori, una geografia mítica?
És clar que Baudelaire, en els versos del seu poema El viatge, en la tria entre cel o infern, es queda en el que sigui nou, però en aquest nou món tecnificat dels nostres dies els límits de la realitat han exhaurit fins i tot la novetat.
Resseguim camins, platges, ciutats, carrers, monuments, racons fotografiats i llançats a les xarxes des d'infinites mans, i aparells. La marca del “jo he estat aquí”, navega i s'exposa. Moments i rialles exhibides en aquesta cartografia personal. Volem trepitjar escenaris vistos i explicats per poder veure'ls i explicar-los nosaltres mateixos. Perquè el viatge també és una experiència transformadora. Potser ja ningú busca la pedra filosofal, que diria Rafael Argullol, però sempre ens acabem buscant a nosaltres mateixos. Mirem de completar-nos afegint quilòmetres, volant, caminant, conduint, estant estirats a la platja. I un cop desconnectats, qui no ha tingut el somni del viatge constant, de tallar de manera permanent? El desig de la descoberta constant, nous carrers, noves ciutats allunyades. En l'era de la connexió permanent sort en tenim (amb ironia) del roaming i del cost de la itinerància si ens volem evadir. Una mica de Wi-Fi ens refrescarà quatre dades. Fins que el calendari avança implacable, i et diu que la reconnexió t'espera. Que, tot i la recerca, allà on et continuaràs coneixent és allà d'on véns, allà d'on has sortit i on acabes tornant. El coneixement que acaba sent la principal font d'error i la gran justificació de qualsevol viatge, llunyà o proper.