La Catalunya minoritària

En la campanya del referèndum d'Escòcia, un dels grans arguments del sí, per no dir el pal de paller, era que no volien estar més temps sotmesos a les decisions de Westminster –i per tant dels veïns anglesos, que per sempre més hi seran majoritaris–, que fins i tot en èpoques de govern laborista sovint xocaven amb el tarannà progressista dels escocesos. No cal anar gaire lluny, al Brexit, per comprovar-ho.

És clar que la situació a Catalunya és calcada, si no més greu per les constants intromissions en el teòric autogovern, i se'n parla poc en aquests termes. La nació castellana sempre tindrà majoria al Congrés per fer i desfer el que li vingui de gust, agradi o no als catalans, que han demostrat que tenen un pensament polític i una manera de veure el món simplement diferent. Podrien legislar contra els interessos del 100%, si els plagués, per sempre. Com ja ha passat: si fos pels catalans, mai hauríem entrat a l'OTAN, ni a la guerra de l'Iraq, ni s'hauria aprovat la llei mordassa, ni la Wert, ni hi hauria centres d'internament d'immigrants. Ni tantes i tantes altres mesures que Catalunya s'ha hagut, s'ha i s'haurà d'empassar contra la seva voluntat.

Ara dos partits minoritaris al Parlament –sumen la meitat d'escons que el govern– maniobren de nou a Madrid contra dos preceptes amb un suport esclafant en la societat catalana: la immersió lingüística i el referèndum d'independència. I ho poden fer sense immutar-se, amb la Constitució a la mà. L'actual i les que vinguin. Fins quan?