Nacionalisme espanyol

El nacionalisme espanyol existeix, malgrat que una de les seves extravagants característiques sigui negar la seva pròpia existència. Una de les novetats d'aquest inici de curs és un llibre que hauria d'esdevenir troncal, escrit per Francesc Puigpelat: Breu història del nacionalisme espanyol. Una obra que encara que no ho sembli no és un llibre d'història, sinó un assaig que revela un dels secrets més ben guardats de la política espanyola. L'existència de l'oficialment inexistent nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que no només existeix, sinó que té unes arrels més profundes del que vostè, que ja s'imaginava que existia, es pugui imaginar. Un llibre imprescindible per entendre el moment actual perquè recalca la magnitud del canvi de paradigma que hi ha des del 2012, quan el catalanisme, fart de fracassos per canviar un concepte d'Estat basat en el nacionalisme espanyol, decideix que l'únic camí és la separació. Imprescindible perquè s'entén millor que si no hi ha terceres vies és perquè el nacionalisme espanyol, de dretes i esquerres, no les pot acceptar de cap manera (i Pablo Iglesias el Nou no és més que una repetició que la “conllevancia” d'Azaña, el Felipe de Suresnes i la insuportable lleugeresa de l'ésser Zapatero). I perquè es posa de relleu el canvi de rasant que significa que, amb origen a Catalunya, només s'hagi acceptat com a projecte per a tot l'Estat el nacionalisme espanyol de Ciutadans, 30 anys després del fracàs de l'Operació Reformista de Miquel Roca. Efectivament només hi ha tres opcions: o l'assimilació, o la cansada conllevància orteguiana o la independència. Però un Estat compost de veritat, una relació d'igual a igual entre Catalunya i l'Espanya de matriu castellana, no pot ser i a més a més és impossible. Perquè el nacionalisme espanyol fa dos segles que intenta argumentar la idea peregrina que Espanya és una gran nació, no ja des dels visigots, sinó des de l'edat de ferro.