La clau de la victòria: determinació i coratge

Determinació fins al final

Sabem, com sabíem, que dissortadament no hi ha cap possibilitat que el Regne d'Espanya actuï com el Regne Unit. Mai acceptaran pactar que els catalans tenim dret a votar per decidir el nostre futur col·lectiu perquè fer-ho significaria, de fet, reconèixer els catalans com a subjecte de drets. Per tant, és inviable pensar que és possible un referèndum acordat amb el govern espanyol. Seria desitjable que el referèndum seguís el model escocès. És el que ens hauria agradat. Però no serà així. Senzillament perquè a Espanya hi ha una majoria aclaparadora que mai acceptarà que els catalans votem per decidir. És així, i el que no acceptarem mai a Esquerra Republicana és subordinar l'anhel de llibertat i canvi del nostre país a l'arbitri del govern espanyol de torn. L'únic canvi possible és la determinació dels catalans, en ús d'una democràtica majoria, cap a la república catalana. Siguem clars, doncs: el referèndum –si ens el creiem de debò, si té el consens/majoria imprescindible i el volem portar a terme– ha de ser assumit i impulsat pel govern de Catalunya, amb la complicitat del Parlament, sabent que tindrem un Estat que intentarà evitar-ho recorrent a tot tipus d'amenaces i intimidacions. La llibertat no ens la regalaran pas. Ningú farà el pas per nosaltres. Allò que vulguem fer ho haurem de fer conscients que la nostra ferma determinació i coratge ho faran possible.

Full de ruta

El referèndum és compatible amb el full de ruta? Sí. És el full de ruta amb què vam concórrer a les eleccions i que tenim l'obligació d'implementar amb eficàcia. El full de ruta té un element essencial que és necessari en qualsevol dels supòsits, tant si l'enriquim incorporant un referèndum com si mantenim el full de ruta tal qual el tenim. I aquest no és altre que les lleis de transitorietat que són la base legal que ens ha de permetre, si és el cas, de convocar un referèndum o d'afrontar la nova legalitat. Les lleis de transitorietat, així com les estructures d'estat que ja estem bastint, són cabdals en aquest procés, que recordem recull, també, una declaració d'independència, que podria ser ratificada en referèndum, i la convocatòria d'unes eleccions constituents en darrer terme. Les eleccions constituents són la conseqüència directa del procés cap a la independència, i per això són constituents i no pas plebiscitàries. Primer, perquè el plebiscit ja el vam fer. Segon, perquè només unes eleccions amb aquest caràcter constituent ens situen en un escenari nou, de construcció de la república catalana.

Hi ha, paral·lelament, una feina sorda i constant, no exempta de traves, que ens ha de permetre afrontar el futur i assumir plenament el control de totes les competències tal com fan tots els països de la Unió Europea. Per això ens anem preparant i per això cal que seguim cada dia d'aquesta legislatura extraordinària posant tot el nostre enginy a optimitzar els recursos escassos que gestionem i, alhora, fent mans i mànigues per estar com més preparats millor per a un futur que ja no passarà per la capital d'Espanya. Les condicions per a la conquesta són senzilles. Fent-me meves les paraules de Sèneca, només hem de treballar un temps, suportar un temps, creure-hi sempre, i no retrocedir mai.

Operativitat de la majoria independentista

Les eleccions ens van atorgar una majoria independentista de 72 diputats, majoria que s'ha mostrat poc operativa. De fet, la qüestió de confiança és la conseqüència directa del rebuig frontal als pressupostos. Per tant, d'allò que es tracta, en el fons, és de fer operativa aquesta majoria fins a la culminació de la legislatura. Tenim un any de coll encara no, i és imprescindible que aquesta majoria –que mai no havíem tingut– sigui operativa com més aviat millor. Aquest és el repte que ha de superar la qüestió de confiança, determinar pas a pas, en tot allò transcendent, el camí a seguir, blindant l'operativitat de la majoria independentista. No només per allò que va néixer, el rebuig als pressupostos (necessaris, per exemple, per optimitzar els recursos en polítiques socials o per seguir bastint les estructures d'estat), sinó també per a futures resolucions, debat de política general, enriquiment del full de ruta (via referèndum) i resposta a possibles inhabilitacions, especialment en el cas de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, pel que representa de xoc de legitimitats i sobiranies. L'operativitat de la majoria independentista demana generositat, reciprocitat de confiança i determinació absoluta en l'objectiu tan ambiciós que tenim: la república catalana. La qual cosa no és obstacle, en cap cas, per respectar la pluralitat i, per tant, la idiosincràsia, de les tres formacions polítiques que s'han compromès en un mateix objectiu. Sense obviar l'espai que puguin representar els comuns, que, al seu torn, han de ser prou valents per determinar si podem comptar amb ells per construir la república catalana o bé opten per subordinar els anhels de llibertat i canvi social, ara i aquí, a les rocoses majories del Congrés espanyol a favor de la monarquia. Arriba un moment que el joc d'ambigüitats només beneficia l'immobilisme i l'ordre establert. Parafrasejant Companys: totes les causes justes del món tenen els seus defensors; en canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.

Aquesta majoria independentista és un capital extraordinari davant del qual no es poden plantejar esmenes com la suposada falta de majoria dels votants. Som nosaltres els que hem defensat tothora la voluntat que els ciutadans votin per decidir. Si els que qüestionen aquesta majoria volen comptar, amb claredat meridiana, els vots favorables o contraris a la independència, nosaltres estarem encantats, votant en un referèndum. El que és una incongruència democràtica és apel·lar als vots emesos mantenint alhora una oposició visceral a votar per comptar-nos en un referèndum, tant com sotmetre la celebració del referèndum a una condició impossible que és que sigui autoritzat per aquells que neguen el caràcter de subjecte de drets a la ciutadania catalana i que han expressat del dret i del revés que mai permetran que els catalans votem per decidir. Els drets no s'agafen, no es demanen, s'arrenquen, no es pidolen, va deixar escrit José Martí.