Estem fent camí

Falten pocs dies per a una qüestió de confiança que el president Puigdemont es va veure obligat a plantejar com una conseqüència única i exclusiva dels flagrants incompliments de
la CUP dels acords del gener d'enguany, que van possibilitar la investidura d'un nou president i el nomenament del nou govern. Si s'haguessin complert els acords, no s'haurien perdut temps i energies innecessàriament. Un temps
i unes energies que hauria calgut dedicar a eixamplar la base sobiranista del país. Una base que té uns bons fonaments, com va quedar ben palès, un cop més, amb
la gran mobilització de la darrera Diada, però que encara no té la claredat i la rotunditat que necessitem per legitimar davant d'Europa i del món la constitució del futur estat català.

Tanmateix, tot indica que la qüestió de confiança se superarà, fet que permetrà la continuïtat del govern i, per tant, del camí cap a la llibertat. Si això és així, en podem treure una primera lliçó: les nostres debilitats són fortaleses per a l'adversari, i a l'inrevés. Minimitzem, doncs, les nostres debilitats
i concentrem-nos en les nostres fortaleses, que en tenim.

Hem de saber convertir en fortalesa les enormes dificultats per constituir un govern a Espanya, que podrien portar al ridícul estrepitós d'haver d'anar a unes terceres eleccions. Dificultats que són terreny abonat per al sobiranisme si sabem jugar bé les nostres cartes. La política espanyola està vivint moments de gran desconcert, i està mostrant les seves debilitats i limitacions. La incapacitat d'abordar el repte democràtic català, consistent en l'exercici del dret a decidir, bloqueja la possibilitat d'allunyar el PP de La Moncloa a través d'un acord entre el PSOE i Podem. L'aritmètica podria sumar, amb suports bascos i catalans, però
el PSOE i Podem prefereixen que el PP i Mariano Rajoy es quedin a La Moncloa amb el suport de Ciutadans abans que fer front, amb idees noves, coratge i tarannà democràtic, a la molt àmplia i transversal reclamació catalana de celebrar un referèndum legal, acordat i vinculant. “Si tú no vas, ellos vuelven”, deia un afortunat lema electoral dels socialistes l'any 2008. Ara es podria transformar en “Si tú no haces nada, ellos se quedan”. Quin paperot, el de les esquerres d'aquest país, paralitzades davant d'un repte pacífic i democràtic com el que impulsa Catalunya!

Si arribem a l'escenari, no desitjat ni desitjable, d'unes terceres eleccions, el món sobiranista català l'haurà de saber convertir en una oportunitat. El ministre d'Afers Estrangers espanyol, García-Margallo, ho verbalitzava fa pocs dies amb motiu de l'Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York. Amb la seva impagable contribució a explicar al món que hi ha un procés sobiranista català en marxa, García-Margallo venia a dir que l'Estat espanyol tenia una mà lligada a l'esquena mentre el sobiranisme català avançava a tota màquina. Es referia a les evidents dificultats per formar govern a Espanya,
i a com aquest fet dóna ales al procés català. Aprofitem-ho, doncs,
si es dóna el cas que hi hagi noves eleccions al desembre.

On som més? Som davant de la necessitat que el govern de Catalunya disposi d'uns pressupostos nous per a l'any que ve. El fet que enguany no els hàgim tingut suposa un fracàs, propiciat per la CUP i tolerat per altres formacions polítiques que no es cansen de reclamar al govern que resolgui problemes i que desenvolupi projectes, però que a l'hora de la veritat li neguen els instruments per fer-ho. Disposar de pressupostos nous és determinant per a dues coses: la primera, per millorar les condicions de vida de les persones i els serveis públics del país. Els partits tenen l'obligació política, però també ètica, d'aprofitar tots els recursos disponibles en benefici de la ciutadania. Si després d'anys de restriccions imposades des de Madrid, ara hi ha alguns recursos addicionals, no hi ha excusa per no aprofitar-los.

La segona raó per la qual els pressupostos són imprescindibles és que permetran preparar totes les estructures necessàries a fi que, en un any de decisions crucials com el 2017, el govern i el Parlament puguin prendre decisions amb un mínim de xarxa de seguretat. Dit en unes altres paraules: no es pot demanar que pugem a l'Everest amb espardenyes. Si volem un estat per a Catalunya, que ens homologui a moltes altres nacions del món, hem d'anar mínimament equipats per no quedar-nos penjats a la primera escalada. I això requereix tenir pressupostos aprovats.

I, finalment, on som des del punt de vista del full de ruta sobiranista? Davant de tantes mirades crítiques, desconfiades o interessades, permeteu-me contraposar-hi una mirada serena i positiva: som dins del termini previst de l'entorn de divuit mesos, s'està treballant en la creació o millora de les estructures del futur estat, s'estan redactant les anomenades lleis de transitorietat jurídica per dotar-nos d'un marc legal que ofereixi garantia jurídica en el moment de constituir el nou estat, molts estem recorrent el país per parlar de tu a tu amb la gent i contribuir així a incrementar els partidaris de la sobirania, seguim dedicant esforços a projectar arreu del món els nostres objectius polítics i nacionals, i continuem allargant la mà a l'Estat espanyol per dialogar, negociar i pactar un referèndum que doni sortida al repte democràtic que insistentment està plantejant bona part de la ciutadania i la política catalanes. És a dir, s'està fent la feina que vam dir que duríem a terme i que va obtenir l'aval democràtic en les eleccions plebiscitàries de fa un any.

La visió positiva que us trasllado no està basada ni en la ingenuïtat ni en el desconeixement de les amenaces exteriors i interiors que ens envolten. Les conec bé, les unes i les altres. Les he patides totes, i les he vist patir. Tanmateix, creieu-me si us dic que tenim dret, i alhora necessitat, de mantenir l'esperança ben viva. Després de tants esforços fets per part de tantes persones, no tindria sentit engegar a rodar alegrement l'oportunitat que tenim.

Sabem que assolir la condició d'estat és un camí farcit de dificultats, però també hem de saber que, atesa la inexistència d'alternatives creïbles, renunciar a tenir el nostre estat fóra un pou de claudicacions que ens portaria a una Catalunya seca i àrida de projectes, de perfil propi, d'oportunitats i de personalitat.

I, mentre fem el camí, exercim les virtuts dels que estan en combat, en el nostre cas un combat feliçment pacífic i democràtic: prenguem la iniciativa, acceptem el risc, preferim l'acció per sobre de la inacció, i no ens rendim mai.