L'esperpent fa ombra a la confiança

El debat sobre la qüestió de confiança va semblar més un debat de política general fet una setmana abans del que tocava. Més que mai en l'últim any, la política espanyola hi va ser molt present. Les corredisses de les càmeres de televisió per agafar al vol declaracions del líder del PSC, Miquel Iceta, van ser una de les estampes que va deixar el dia en què es debatia si Puigdemont seguia de president o no. La implosió del PSOE, com aquell qui diu en directe, i el bloqueig en la governabilitat de l'Estat van esquitxar les intervencions de l'oposició i les rèpliques del president de la Generalitat. Lluís Rabell, de Catalunya Sí que es Pot (CSQP), es va declarar “colpit i indignat pel cop d'estat al PSOE promogut pels poders econòmics”. Puigdemont també va mirar de reüll cap a Madrid, en afirmar, irònicament: “Amb els elogis que li hem dedicat vostè i jo [Rabell i Puigdemont, a Sànchez], no sé si li hem complicat una mica més la vida.”

Com que la política és feta de gestos, Rabell i el cap de l'executiu català van escenificar un desglaç en les relacions i una reconstrucció de l'espai favorable al referèndum. Però si els gestos més pausats van ser la tònica del matí, a la tarda van dominar l'abrandament, amb un punt de “qui la diu més grossa”. Si Puigdemont va insistir en la necessitat de crear una “cadena de confiances”, una altra cadena va sortir més enfortida: l'isolament del PP, la cadena de consensos contra el govern del PP, la seva incapacitat per formar govern i les formes extremes del seu líder a Catalunya, Xavier García Albiol, que va arribar a insinuar que C's s'oferia a pactar amb els catalanistes. Es va fer més evident que mai que “el problema català” és un problema per a la governabilitat de l'Estat, encara que Albiol bandegés aquesta circumstància en la seva intervenció, farcida d'atacs furibunds i perles alarmistes que tant és si estan lligades a la realitat o no. Uns atacs que van desvetllar el més ensonyat dels diputats, quan passaven pocs minuts de les tres de la tarda.

Al matí, la sessió havia acabat a quarts d'una del migdia, cosa que va crear, per un moment, un petit oasi: semblava que el Parlament s'acostava al paradigma europeu pel que fa a la racionalitat horària. Fins i tot la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va comentar, en to distès, en abandonar l'hemicicle, que tothom podria dinar a una hora més racional, que és un dels beneficis que pregona la reforma horària. I efectivament, diputats i periodistes van dinar d'hora, encara que, això sí, el restaurant del Parlament no serveix plats fins a la una del migdia. Però la concòrdia continental es va deixar enrere a la tarda, i la cambra, durant algunes estones llargues, es va abonar més a la fanfàrria mediterrània. Albiol va gastar un to clarament ofensiu, culminat amb una tirallonga de desqualificacions, que de nou el va allunyar del que havia utilitzat la líder de l'oposició i de l'unionisme a Catalunya, Arrimadas. Albiol va provocar reaccions d'esvalot a l'hemicicle, com quan es va adreçar en to amenaçador, de baralla de carrer, a Puigdemont: “Ni vostè ni ningú convocarà un referèndum il·legal a Catalunya, m'ha entès bé.” El president s'hi va tornar recordant-li “el ridícul monumental” del PP en no poder formar govern a Madrid i les ofenses que havia llançat, uns minuts abans, contra el seu soci preferent, C's. “Vostè és de la CUP; pensa, sent i actua com la CUP”, va etzibar Albiol al president de la Generalitat, dedicat a envestir la seva aliança amb els anticapitalistes. D'això, del que va qualificar de “burla constant”, es va doldre la portaveu de la CUP, Anna Gabriel, que va fer una intervenció de marcar perfil propi
i distàncies amb Puigdemont, d'evitar-li donar “cap xec en blanc”. La cadena de confiança a estones va semblar un fil prim. Quan va ser ratificat com a president, alguns diputats de la CUP es van estalviar els aplaudiments.

Abans, encara hi va haver una altra pujada de tensió, quan el president de JxSí, Jordi Turull, absolutament desbocat, va repartir cleques a tots els grups de l'hemicicle. “Carregar-se la democràcia és el que fa Fernández Díaz i tota la seva banda, perquè són una banda, una barreja d'El padrino i Torrente, el brazo tonto de la ley”, és, per posar un exemple, la perla que va dedicar al PP. “Seré molt breu per no espatllar-ho”, va dir a la CUP. Però els ànims van quedar encesos, amb tota l'oposició indignada. Fins i tot Joan Coscubiela (CSQP) va demanar la paraula per dir que passarien per alt la intervenció de Turull. El rebombori va fer que a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, gairebé li passés per alt donar l'última paraula a qui se sotmetia a la qüestió de confiança.