Passant consulta a Reus

Confio plenament que aquest país nostre assolirà la independència tard o d'hora. No sé quan. Però ho farà perquè no té altra sortida si vol continuar sent. I començo així aquest article per a deixar ben clar com penso. Sense ambigüitats, ni eufemismes.

Vivim uns moments en què la ciutadania ha posat en guaret la confiança en els polítics, però també i en diferent mesura en altres col·lectius públics i privats, arribant a crear una certa crisi de confiança que s'ha de sumar a l'altra crisi que patim de fa massa temps ja.

Així, el ple municipal d'aquest divendres 6 de novembre constitueix un diagnòstic de primer ordre per avaluar la salut política del consistori, però també de determinades formes d'associació. Un ple municipal presidit, com ho estan tots, per l'alcalde de la ciutat. Amb les atribucions que, conseqüentment, li pertoquen. I amb la potestat d'acabar tractant el tema de les consultes populars per la independència com si fos un boutade pròpia d'una pista de circ.

I no es tracta d'un atac de rauxa pel resultat de les fins a tres votacions que es van arribar a produir sobre, més o menys, el mateix assumpte. L'aritmètica és la que és i la suma del PSC amb el PP ja era justa i suficient per tombar totes les propostes que vinguin i convinguin. I en aquest punt em pregunto per aquest rol d'amant de cap de setmana que el PP de Reus adopta dia si, dia també. Amb una frivolitat que espanta. Perquè a mi, que em recordin el 18 de juliol, com va fer el senyor López-Mallol en el ple, francament m'espanta.

És desengany, més que rauxa. Sobretot és desengany. Perquè tots els ajuntaments que han portat el tema de les consultes per la independència a debat municipal, l'han tractat amb el respecte que es mereix qualsevol dels possibles futurs polítics de Catalunya que defensem els diversos partits. Però en cap cas s'ha permès fer del debat polític un concurs d'idearis. Amb els subterfugis d'uns i l'oportunisme d'altres.

És desengany perquè la pedagogia que es perseguia ha quedat en opacitat. I si alguna cosa necessitem tots plegats és transparència. A tots els nivells. Transparència en la gestió, però també en les idees que es defensen. Transparència en la planificació, però també en els objectius d'aquesta. Transparència, fins i tot, en els lideratges. Perquè no tot ho fa la vara d'alcalde. Transparència, en definitiva, per anar de cara tots plegats. Una vegada per totes.

Divendres, 6 de novembre, només es tractava de ser coherents amb la ideologia que es defensa, amb la sigla del partit i amb els electors i votar un sol cop la mateixa pregunta que s'ha fet a tot arreu: Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea? I s'ha votat Sí, No o En blanc. Vet aquí que simple. En canvi, l'únic que vaig aconseguir entreveure és que més d'un gasta política de dues o tres talles de més. Deu ser deshidratació. Ja ho diuen que els oasis, més que acabar-se, s'assequen.