Suposicions letals

Truquen a la porta del número 3 del carrer de l'Església. La Matilde i la seva amiga Lola es pregunten qui deu ser a dos quarts de vuit del vespre. Al replà apareix Josep Soto, president del Comitè Revolucionari de Sils: “Matilde, arregla't immediatament que hem de sortir.” Minuts després ja estan a punt. A fora les espera un vehicle amb cinc homes. Les dues demanen a Soto cap on van i per què, però els respon amb evasives. D'una manera imprecisa les despatxa dient que es dirigeixen cap a un poble proper a Girona, on hi ha hagut una espècie d'aixecament i que les viles veïnes s'han de mobilitzar per sufocar-lo.

Però la Matilde, malgrat haver nascut a Reus, des dels anys 20 que viu a Sils i es coneix suficientment la contrada perquè li pugi la mosca al nas. S'estranya quan comprova que no es dirigeixen a Girona, sinó que van cap a Riudarenes. Arriben a una gran casa pairal; no podria precisar-ne el nom ni la situació exacta. Sembla que és cap a la carretera de l'Esparra o, almenys, en el trajecte entre Riudarenes i Santa Coloma de Farners. En Soto entra a la casa i en surt poc després amb una jove, a qui la Matilde no coneix. “Vinga! Puja al cotxe”, li crida. Se'n tornen pel mateix camí, travessen Sils i van més enllà de Girona, fins a un indret indeterminat. En Soto fa caminar unes passes la dona, treu una pistola i dispara. Cau morta. És Concepció Viñolas, germana del rector de l'Esparra.

La Matilde i la Lola romanen al cotxe i pregunten esgarrifades per què l'ha matada. “Hi ha una feixista menys” és la resposta. De tornada a Sils s'aturen un moment a Girona, en aquest cas perquè els homes prenguin un got de llet. La Matilde no tornarà mai més a acompanyar en Soto, horroritzada pel que ha hagut de presenciar.

Aquesta és la seva versió, especialment detallada en una declaració recollida al consell de guerra. La Matilde intenta tornar a la vida normal. La Generalitat la nomena professora de parvulari al poble. Després guanya Franco. En Soto li demana que marxi de Sils, l'avisa que hi haurà represàlies, però ella no creu que hagi fet res mal fet i s'hi queda. L'afusellen el 28 de juny del 1940 arran de la tàpia del cementiri de Girona i l'enterren en una fossa comuna.

És difícil saber avui què hi ha de cert en la declaració de Matilde Sabaté Griso, però llegint les paraules dels testimonis es constata que cap d'ells no pot aportar proves més enllà de rumors. “Se la supone complicada en asesinatos, pues salía constantemente con el coche del referido organismo revolucionario [la CNT local]”, diu un. “Suponiéndose en el pueblo que esta mujer ha asistido en algún asesinato”, insisteix un altre. “Peligrosísima”, resumeixen. “En el pueblo se da por cierto que se trata de una mujer que está complicada en asesinatos”, conclou la instrucció. Sabaté nega que hagi participat en la conducció de presos o detinguts per donar-los “el paseo”, terme utilitzat a l'època per referir-se a execucions. Sobre ella recau també la clàssica acusació d'haver cremat imatges de l'església.

El de Matilde Sabaté, considerada “la mujer más extremista del pueblo”, és un exemple clar de manca de garanties processals, de falta de proves concloents, sentenciada a partir d'insinuacions i conjectures, denúncies imprecises i indeterminades. El sumari recull amb cinisme la causa de la mort: “Colapso cardíaco, ignorándose las demás circunstancias.”

Entre els noms dels represaliats del memorial del cementiri de Girona figura també el de Salvadora Catà Verdura. Una mare a qui havien matat el fill, seminarista, la van denunciar, sense proves. D'ideologia “izquierdista”, afiliada al POUM, partidària de la revolució rojo-separatista, entusiasta del règim marxista, Catà era bugadera: rentava la roba als soldats. La sentència de mort manté que tenia muntat a casa un ambient revolucionari, fins a l'extrem de tenir pintada a la paret la sigla de la FAI.

En aquell temps calia mesurar molt bé els comentaris, especialment a la cua del pa o dels queviures. “En las colas de la vecindad se mostraba gran entusiasta de la causa marxista, hasta el punto de excitar a los soldados a los que lavaba la ropa a que pusiesen todo su empeño en exterminar a los fascistas”, redactava la policia, com si els milicians actuessin impel·lits per les ordres de Catà.

A la instrucció, no hi faltaven comentaris sobre la seva vida personal: “Es persona cuya conducta moral deja mucho que desear y que ha dado mucho que hablar por vivir maritalmente con un individuo, aún viviendo su primer esposo.” “En sus palabras se hallan siempre frases de burla para la religión y sus ministros”, reblava la sentència.

Va ser la primera dona que va rebre l'enterado a Girona, assassinada a la mateixa tàpia del cementiri vell, amb vint-i-vuit homes. Natural de Canet de Mar, tenia 37 anys i deixava dos fills orfes de 7 i 12 anys. Catà no té a Girona un carrer dedicat a la seva memòria, però sí un ateneu popular, situat per cert a la plaça de Josep Pla.