Delinqüents sense tapa

La gent de partit sol fer una pregunta clàssica quan es tracta de resoldre problemes privats, per la via col·lateral: «Qui hi tenim a l'Ajuntament, al consell comarcal, a tal o tal institució o servei territorial, etc. etc. Necessito que em desencallin...» Molts problemes queden resolts saltant l'espera, les normes i les formes. És il·legal? Potser no, però legal tampoc. Costa trobar algú lliure de pecat. Qui no ha demanat un favor a algun parent o amic ben situat? Qui no ha pagat amb negre treballs d'autònoms? Qui no ha torejat l'IVA i la declaració de l'IRPF? Qui no ha fet obres sense permís municipal? Qui no havia passat per les duanes productes sense declarar? És el primer nivell i hom comença a trobar-hi el gust d'enganyar l'administració. Pot ser el primer pas per delinquir.

En el complex sector de la construcció, fins a arribar la crisi, s'han subornat alcaldes, tècnics o regidors: «La reforma del Pla General, augmentant l'edificabilitat i modificant els límits de la zona tal, permetrà la construcció de 350 pisos de nivell mitjà. Ningú no hi perdrà! El cap tècnic qui el treballa? Tu o jo?». Hi han corregut lleugers pela i euro, vehicles de la corrupció. En pujar les xifres, baixen els escrúpols, es perd la dignitat i la cobdícia s'apodera dels actors. És el nivell en què entren a l'escenari el suborn i la prevaricació.

En altres temps, era conegut el 5% de rendiment net del diner a la banca andorrana. Qui no ha tingut una discreta caixa de lloguer amb negre? Qui, a la notaria, després de la protocol·lària lectura —absentat el fedatari—, no ha comptat diners dels altres? Camí de Suïssa, amb esquís a la baca i maletes amb bitllets de banc i roba esportiva, quants han passat la frontera? L'entrada en el joc de financers, urbanitzadors, subvencions, obra pública, subhastes i adjudicacions, quan s'ha pervertit, ha provocat l'augment del nivell dels subornats i del tràfic d'influències. Els milions han volat com guatlles pels rostolls.

El bon nom dels grans delinqüents, però, costa molt de ser menystingut. Les grans estafes de milions d'euros, adobades amb salsa de corrupció, fan pensar i dubtar. «En cas de trobar-m'hi, què hauria fet?», és la gran pregunta. La por d'anar a l'infern, preocupa ben poc: Franco va premiar il·lustres creients delinqüents amb títols nobiliaris. Els malfactors formen un grup elitista, aristòcrata, que fa donatius a les ONG, els cardenals casen els fills i, amb les esposes amb mantilla espanyola, visiten el Papa, que els beneeix. La gent senzilla, que compta en pessetes, en veure-ho s'espanta 166 vegades més que la de l'euro.

El jutge de moda cavalca com les Walquiries. No és pas millor que els altres: aplica la llei per la part que punxa i gaudeix, fent justícia i llenya. Els delinqüents menors no tenen interès per ell. Ara en destapa d'alt nivell, alguns dels quals, territorialment dissortadament, ens són pròxims. Els del cim, però, ni ell ni ningú no els destaparà. No podrà perquè no tenen tapa.