Conferència de presidents

Fins la setmana passada el govern central va tenir esperances que Carles Puigdemont acudís a la reunió de la conferència de presidents autonòmics d'avui al Senat. Va haver-hi alguna conversa telefònica entre Mariano Rajoy i el president de la Generalitat. La vicepresidenta de l'executiu espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va fer un últim intent en la seva reunió amb Oriol Junqueras. Sáenz de Santamaría volia que almenys la Generalitat participés en els treballs preparatoris de la conferència, que elaborés els acords i negociés el seu contingut, com han fet la resta de les comunitats autònomes. Finalment ha estat que no a tot i Puigdemont s'ha quedat avui a Barcelona presidint el seu Consell Executiu. Probablement, és la plantofada més gran que Puigdemont ha fet al govern central des que fa un any va prendre posició. Més que no pas les declaracions i contradeclaracions en temes concrets.

Les absències de les dues nacions històriques –Catalunya i Euskadi–, tot i que el context les podia fer previsibles, han provocat que la trobada quedi inevitablement debilitada davant l'opinió pública. Poques esperances es dipositen, a hores d'ara, en una cita que sembla condemnada a acabar igual o més buida de contingut que les anteriors.

Més enllà dels continguts que s'hi debaten, que són d'interès general de totes les comunitats i que varien en funció de la voluntat del president del govern central, les conferències de presidents autonòmics sempre han anat acompanyades d'interpretacions sobre el paper que té cada un dels assistents. L'última vegada, l'any 2012, els focus es van centrar en Artur Mas, que en aquell moment ja havia iniciat el procés sobiranista.

El pitjor d'una taula són les cadires buides. Difícil definir qui és el culpable. Pel govern espanyol serà la Generalitat i per la Generalitat, el govern central. Allò que queda clar és que ni els uns ni els altres han estat capaços de crear una taula perquè hi poguessin assistir tots...