L'afer Catalunya

Mariano Rajoy i Pablo Iglesias han sortit reforçats dels seus respectius congressos. Rajoy no ho necessitava perquè havia guanyat les eleccions i havia superat la investidura. Pablo Iglesias havia de demostrar que tenia les bases al seu costat. Tots dos han demanat unitat i Pablo Iglesias ha demanat humilitat –que és el que li cal a ell i a tota classe política en general. Després d'aquests dos congressos, vist ha quedat que Rajoy no té rivals en el centredreta –Rivera, de Ciutadans, està al seu costat parlamentari i el va felicitar immediatament. Ara Iglesias tampoc té rivalitat a l'esquerra. Almenys fins que el PSOE s'organitzi, fet que no es produirà fins al congrés socialista del juny, on es preveu un fort daltabaix mentre continuïn intentant treure el cap cadascú pel seu costat: Patxi, Susana, Pedro i algun altre “amagat” amb el suport de Rodríguez Zapatero que l'estan redescobrint.

Cap dels partits esmentats té clar què s'ha de fer amb “l'afer Catalunya”. No veuen clar el que poden oferir per evitar un xoc de trens immediat. No saben si oferir més competències, més autonomia, més diners... No ho veuen clar. Així queda demostrat en petits comitès i lluny de les declaracions oficials. Potser qui ho té més clar és Mariano Rajoy. Ha anunciat en el seu congrés que no pensa fer grans canvis a Espanya, fet que inclou no moure cap fitxa, ni res que pugui assemblar-se a un referèndum o una consulta o un procés d'autodeterminació. Pablo Iglesias no acaba d'estar convençut que un referèndum fora la solució. Tot i que veu lluny ésser president del govern i allò que pugui dir sobre el futur és més fàcil i gratuït. Els socialistes tenen altres maldecaps i segueixen amb un projecte federal que com s'ha vist a les darreres eleccions té poca venda a Catalunya. Més si fins i tot és discutit a casa seva en espera de com pot acabar el congrés del PSOE al juny.