Toga a Casa Marchena

El Tribunal Suprem va ser creat el 1812 gràcies a la Constitució de Cadis, però no ha estat fins a la seva època contemporània i ja al marge dels antics virregnats iberoamericans que ha engendrat un argot propi, la setmana caribenya. Es tracta d'una expressió tan xenòfoba com exculpatòria, perquè es mofa del Carib quan el que vol dir és que una tradició espanyola és que els magistrats iniciïn la seva setmana laboral un dimarts al matí i la finalitzin ja el dijous al migdia. Que ahir no era un dia qualsevol i que la d'ahir no era una causa qualsevol al Suprem es va acreditar des del moment en què Francesc Homs va ser citat pel judici del 9-N un dilluns d'una setmana occidental a les deu del matí a la seu del carrer Marqués de la Ensenada de Madrid. En una sala dominada pel vellut vermell, el marbre de dos colors i el pa d'or, els llums d'aranyes no aconseguien foragitar la penombra que recorria la sala i només algun raig aïllat filtrat per les finestres recordava als presents que era de dia. “Es diu vostè...?”, va demanar el president de la sala segona del Suprem i ponent del cas Homs, el canari Manuel Marchena Gómez, que ostenta al full de serveis dues inhabilitacions, la de l'expresident del Parlament basc, Juan Mari Atutxa, per no haver dissolt el grup de Sozialista Abertzaleak, i la del magistrat Baltasar Garzón per unes escoltes il·legals del cas Gürtel. “Francesc Homs”, va ser la resposta d'Homs en la primera ocasió en què era anomenat com a tal, perquè fins aleshores la lectura de les qüestions preliminars havia sigut un martiri fonètic i el més pròxim al nom de l'imputat que es va oir va ser “Frances Os”.

Marchena es va convertir el 2003 en el fiscal més jove de la història judicial estatal, però ahir la seva obsessió era oferir-se com un solvent amfitrió del tribunal on ell va arribar el setembre del 2014 amb el patrocini del PP i on ara és el president de la sala que instrueix els casos amb polítics aforats. La sessió s'obria amb l'interrogatori del fiscal Jaime Moreno, i com que la sala coneixia el “quina llàstima” d'Homs al fiscal Emilio Sánchez Ulled al TSJC i ja preveia el desgast, Marchena va exhibir que ell fa i desfà al Suprem per a confort del convidat. “L'article 685 de la llei d'enjudiciament criminal exigeix respondre al fiscal dret, però si està més còmode assegut, assegui's”, li va concedir Marchena, a Homs. El diputat del PDeCAT al Congrés va seure i el temps li va donar la raó, perquè el fiscal Moreno li va infligir una hora i mitja d'interrogatori.

La primera guspira d'un duel elèctric va sorgir quan el fiscal Moreno va fer seva la moda d'aquells entrevistadors que fan una pregunta llarga i en acabar semblen tan cansats d'escoltar la seva pròpia pregunta que, quan brota l'inici de la resposta, ells ja interrompen amb impaciència i formulen dues preguntes més. “Prossegueixo amb la resposta a la pregunta anterior o...? Com vulgui!”, es va molestar Homs. El fiscal, però, es recreava tant en les interrupcions cada vegada que la primera paraula no li semblava l'esperada que va agitar l'imputat. “A casa meva, i jo intento practicar-ho, em van ensenyar que cal esperar que qui parla hagi acabat abans de repreguntar”, va ironitzar Homs. I aquí Marchena va fer un salt de la cadira per recordar a Homs i a tots els presents qui té la clau del local. “Això no és casa seva, això és el Tribunal Suprem”, va sentenciar, tot recordant que “l'escenografia” i “la pertinença o impertinència” de les preguntes del fiscal li pertanyien. “Només em referia a poder acabar la frase, un comportament d'urbanitat, i no al contingut de la pregunta”, va precisar Homs desvelant la mala cara del fiscal. “No dubti que la sala està desitjant conèixer totes les seves explicacions”, li va dir Marchena enarborant el bolígraf com a signe de predisposició de voler prendre apunts. L'actitud va ser avalada amb un gest d'interès pels altres sis magistrats del tribunal: cinc homes i una dona, Ana María Ferrer, que en el seu dia va instruir el cas Roldán i que l'abril del 2014 es convertia en la primera magistrada que ha tingut mai la sala penal del Suprem.

Davant les mirades atentes de la sessió matinal, Homs es va sentir tan còmode que va incórrer en el que ell havia criticat minuts abans. “Perdoni fiscal, que l'he interromput. Com que això comença com comença i després ja ens anem coneixent més i entrem en un toma y daca...”, va ironitzar Homs, que aviat es va espantar de l'expressió. “I disculpin la col·loquialitat...”.

Acabada la declaració davant el fiscal i davant la seva advocada, Eva Labarta, Homs va comprovar que Marchena seguia obstinat a fer-lo sentir confortable a casa seva. “Com a advocat que és, d'acord amb l'article 38.3 de la llei d'advocacia, té la possibilitat de seguir el judici al costat del seu advocat i vestit amb toga. Li proporcionaran una toga!”, va proclamar com si un majordom esperés l'ordre darrere la porta. “Li ho agraeixo, però soc un advocat que ara no exerceix”, refusava Homs confiant que no seria més que una cortesia. A les quatre de la tarda, però, el diputat del PDeCAT va descobrir el zel de Marchena com a amfitrió. “Sisplau, senyor Homs, posi's la toga”, li va pregar. L'imputat va tornar a refusar l'oferta i Marchena, enutjat, li va fer saber que només gràcies a la “generosa interpretació” de la sala ell podia seure on seia sense la toga. Per al magistrat que va estudiar que Virgili definia els ciutadans de Roma com a rerum dominos, gentemque togatam (els amos del món i la raça que vesteix la toga), que Homs no vestís la toga que ell s'entossudia a col·locar-li va resultar indesxifrable.