Jo confesso (una part)

El cas Palau avança com aquells teatrets que tenen múltiples telons, que s'obren i es tanquen sense que l'espectador arribi a veure la paret del fons de l'escenari. La confessió d'ahir de Fèlix Millet, curosament delimitada, és un teló més. Confessa que va rebre diners de Ferrovial, en va pagar 5,1 al tresorer de CDC i se'n van quedar amb Montull 3,1 més.

Però d'on van sortir i què se n'ha fet dels 35 milions desapareguts? Queda clar el circuit Ferrovial-CDC, però aquest no arriba ni a una quarta part del total extraviat. El judici investiga els 10 anys posteriors al 1999 però Millet presidia el Palau des de 1981. No hi ha cap motiu per pensar que no actués igual. Com pot ser que només Ferrovial (20% de les UTE de l'L9 i la Ciutat de la Justícia, quina ironia) pagués el 4% dels seus 231 milions de pressupost? Hi havia grans constructores a les UTE amb el 80% o 922 milions que aparentment no van pagar res. Si fos veritat caldria premiar-les.

Felip Puig adjudicà les obres i Artur Mas presidia el partit. No en sabien res? Podria ser, però llavors serien casos d'incompetència inaudita. Vuit auditories van avalar els comptes del Palau. Quim Nadal va supervisar les obres de l'L9 i encara en justifica les desviacions. El govern del PP subvencionava el Palau.

La confessió correspon a la part més documentada del cas i deixa a l'ombra el principal. La intencionalitat política és clara: si no fos per l'independentisme, Millet seguiria operant amb bitllets de 500 sense que l'Agència Tributària hi fes res. Aquesta intencionalitat, però, no hauria d'exculpar ningú.

Pitjor encara, havent participat en aquestes corrupteles de l'autonomia durant decennis, a quina mena de boig li passa pel cap fer-se independentista i desafiar l'Estat? La confessió fa massa olor de pacte de silenci.