Un altre Tarradellas, si us plau

Avui s'enceten els actes per commemorar els 40 anys del retorn del president Josep Tarradellas a Catalunya i, amb ell, el restabliment de la Generalitat. La culminació serà el 23 d'octubre que ve, el dia exacte del retorn: el 1977 més d'un milió de persones van sortir al carrer per rebre'l, en el que va significar la restauració de la institució de govern del país, abans de l'aprovació de la Constitució –cosa que sovint s'oblida.

Aquesta commemoració, comissariada per Montserrat Catalan, l'exdirectora de l'Arxiu Montserrat Tarradellas, instal·lat des del 31 de desembre del 1981 a Poblet, serà un indicador de com col·lectivament se situa una personalitat complexa com aquesta. Tarradellas és un animal polític –en tots els sentits– que travessa bona part dels avatars del segle XX, que té un paper central a la Guerra Civil Espanyola, l'exili i la transició. “Ha de fer coses que no són de línia recta, difícils d'explicar; no és un personatge de blanc o negre, sinó que hi ha grisos i s'han d'explicar”, remarca l'historiador Joan Esculies, que l'ha estudiat i va fer el primer volum biogràfic que li ha dedicat Edicions Dau, amb moltíssim material inèdit de l'Arxiu Tarradellas. Edicions Dau acaba d'editar el volum dedicat al seu retorn i en publicarà encara dos més. Esculies dirigeix l'exposició que li dedicarà al juny la Diputació de Barcelona. Tot plegat hauria de servir per reenfocar una figura estireganyada per totes bandes, segurament víctima, també, de la tendència a mirar-se “els polítics dels anys 30 com figures de marbre”, diu Esculies.

En els últims anys, el PP i C's, partits constitucionalistes als antípodes del catalanisme, han reivindicat –a la seva manera– Tarradellas. Més aviat n'han tergiversat la figura, n'han agafat un detall, l'han utilitzat al seu gust i l'han llançat contra els partits sobiranistes, que han fet mutis. Quan el nou delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo (PP), va assumir el càrrec, va invocar “l'esperit” de Tarradellas, assimilant-lo a l'esperit de la transició i a la suposada voluntat de diàleg del govern espanyol amb el català. Aquest gener el líder del PP, Xavier Garcia Albiol, va citar Tarradellas al Parlament llançant una frase seva contra el president: “En política es pot fer de tot menys el ridícul.” L'Onze de Setembre de l'any passat els populars van fer una ofrena al monument a Tarradellas, a l'avinguda del mateix nom. Això ja ho havia fet abans C's, que també ha participat en algun homenatge amb motiu de la seva mort a Cervelló, el seu poble natal. El 2010, l'aleshores diputat al Parlament, Albert Rivera, va fer seva “la política efectiva i no de ciència-ficció” que havia defensat Tarradellas. En l'homenatge del 2014, Santi Carrizosa (diputat de C's) va arribar a dir que, després del seu retorn, Tarradellas s'havia trobat “incòmode” davant del “victimisme separatista” i que havia defensat “el diàleg” en lloc de l'enfrontament.

Als anys 80 també s'hi acosta el PSC, que l'aplaudeix per les crítiques al president Pujol, amb qui va tenir fortes desavinences. I aquí trobem una altra explicació de l'oblit i bandejament de Tarradellas: la maquinària pujolista l'enterra de la imatgeria catalanista. Paral·lelament, ERC s'ha desentès en bona part de qui va ser, de facto, cap de govern de la Generalitat durant la Guerra Civil i president de la institució a l'exili.

El president de la Fundació Josep Irla, Joan Manuel Tresserras, puntualitza: “Tarradellas és un home d'ERC, però és veritat que quan torna de l'exili, torna amb un paper institucional, i per tant, no torna un home de partit sinó que torna un home d'institució.” La Fundació és el think tank d'ERC i ha editat nombrosos treballs sobre la memòria del partit (inclòs Tarradellas). “Ell és l'únic protagonista d'una operació que també és l'única de reconeixement de la legitimitat republicana del nou règim que s'està construint”, diu Tresserras. “En alguns moments va per lliure, és un home que ve d'ERC però durant els anys que és president a l'exili no actua com un home de partit. Ell construeix una imatge de la realitat a partir del seu càrrec i del seu paper institucional.” Per això, hi afegeix, quan torna, la relació amb el líder del partit a l'interior, Heribert Barrera, “no és fàcil”.

Se sol recordar –i jutjar des del present– només el Tarradellas de la transició, amb retrets cíclics, com que acceptés el marquesat del rei Joan Carles I, el 1985, que només tenia un valor simbòlic o amb l'acusació que el pacte amb el president espanyol Adolfo Suárez va ser una mera qüestió personalista i d'afany de poder. “Abans d'això –del seu retorn i restabliment de la Generalitat– l'Estat intenta crear una mena de Mancomunitat; Pujol ja hi estava d'acord”, assenyala Esculies. Però la figura de Tarradellas i la demanda política d'un Estatut ho fan inviable. Ara bé, l'operació ni és “fàcil” ni “res està previst”. Els més favorables al seu retorn són ERC –tot i la distància amb Barrera– i el PSC, mentre que el “PSUC no hi té gaire interès”. Per Esculies, la victòria de les esquerres a les eleccions espanyoles (per sorpresa de Suárez) fa que s'acabi d'activar l'opció de Tarradellas, en lloc de les altres vies. Tot l'estiu del 1977 hi haurà intenses negociacions –i tensions– entre partits, l'Assemblea i el mateix Tarradellas, que insisteix a tenir-hi veu (i no només un paper simbòlic, com promulgava el mateix Pujol). Tarradellas no veu bé que Pujol prengui part en “plataformes unitàries espanyoles”, com la Comissió dels Nou i aquest serà “el gran punt de refredament” entre els dos.

L'acord del retorn va lligat a l'elaboració d'un nou Estatut, en què Tarradellas reclama “participar més activament”: “ell és partidari de poques transferències però molt clares, i no pas moltes”, cosa que topa amb l'interès dels “partits polítics catalans”. “Tots han de cedir”. En els seus trenta mesos de govern d'unitat provisional, i abans que s'aprovi l'Estatut, ja es fan unes primeres transferències de competències: del català a l'ensenyament, en agricultura, sanitat i turisme, cosa que no passa amb l'Estatut de Núria del 1932, en què Tarradellas ja tenia experiència. “Mai es contradiu, el que diu als anys 30 ho repeteix als 80; sap que ser fidel a les seves responsabilitats comporta la pèrdua dels amics”, afirma Catalan.

Les lectures interessades obliden que Tarradellas va dirigir les indústries de guerra durant la Guerra Civil (amb la prèvia col·lectivització) i que va intervenir el Banc d'Espanya i les delegacions d'Hisenda a Catalunya. Aleshores “la Generalitat té els diners, les armes i el control d'Interior, amb això, aconsegueix una Catalunya que té una situació quasi confederal en el marc de la República”. Tot plegat, s'acaba amb els Fets del Maig del 1937, assenyala Esculies.

Enmig de la precarietat, les lluites i la duresa de l'exili, Tarradellas “manté el valor simbòlic de la institució”. A partir del 1954, quan renuncia a ser el secretari general d'ERC, les desavinences amb el partit aniran in crescendo. “Guarda aquest simbolisme i per això, quan s'ha de negociar la transició democràtica, pot dir que nosaltres ja partíem d'aquí, que no es pot partir de menys”, explica Esculies. A l'exili, viu moments molt difícils. “Arriba a tenir cinc hipoteques sobre casa seva, es ven molt de patrimoni personal”, recorda Catalan. I els últims tres anys, viu de “l'almoina” del productor de xampany Taittinger. Amb tot, des de l'Estat francès es manté “molt informat del que passa al país”, s'escriu amb molta gent i també en rep molta.

En la presentació dels actes del 40è aniversari del seu retorn, la portaveu del govern, Neus Munté, va escenificar un desglaç de la figura de Tarradellas, dient que calia “donar relleu institucional” al seu retorn com a estendard de la ferma voluntat dels catalans de decidir sobre els nostres interessos col·lectius. “El seu retorn va suposar la recuperació de l'autogovern i un punt d'inflexió per a la recuperació de les llibertats de Catalunya”, va dir.