Combats que ens han fet

Mirar 2.000 anys d'història i fer una tria de les principals batalles que han format Catalunya. Aquest és l'objectiu que es va fixar Víctor Farradellas, redactor de la revista Sàpiens i apassionat de la història militar, per confegir un volum carregat de moments estel·lars i de curiositats sorprenents. 50 batalles de la història de Catalunya. Els combats que han format la nació catalana (Ara Llibres) recull “conteses, combats i enfrontaments de tota mena”, que conjuminen violència, planificació i càlcul estratègic, però també sort i atzar. “Mal que ens pesi”, d'una manera o altra, el llibre demostra com la guerra acaba sent un “motor de canvi”.

El llibre traça una línia ordenada en el temps: s'obre amb la batalla de les Boques de l'Ebre (l'any 217 aC, durant la segona guerra Púnica, que enfronta romans i cartaginesos pel domini de la península Ibèrica) i es tanca amb la batalla de l'Ebre, el 1939, l'últim escull de l'exèrcit franquista per guanyar la Guerra Civil.

De la cinquantena de batalles que recull, quines són les més transcendentals per a la història de Catalunya, pel capgirament polític que suposen? Farradellas comença per esmentar la batalla de Moret, a principis del segle XIII, quan el pare de Jaume I perd la vida. “Amb la pèrdua de Moret, els futurs comtes reis deixaran de mirar cap al nord, cap a Occitània, amb la qual compartien uns referents culturals, una llengua; es trenca una unitat cultural.” No es renova, per tant, el pacte de vassallatge amb el rei franc, i això, “al cor de l'edat mitjana”, significa un “canvi brutal en la política internacional”.

Seguint aquesta clau crucial, menciona les batalles lligades a la guerra de Successió, fins al setge de Barcelona, el 1714. Però, més que el setge, destaca el caràcter cabdal de la batalla d'Almansa. “Els austriacistes hi tenien les de guanyar; aquesta batalla determina la derrota del 1714.” Farradellas explica que a Almansa van coincidir un seguit d'“errors tàctics” que van permetre a les tropes felipistes “guanyar molt bé la posició” i “donar-hi un cop molt fort”.“El factor psicològic de la guerra i les batalles no es té en compte, però hi és.” I el tercer gran moment transcendental és el de la Guerra Civil, de la qual el llibre recull quatre episodis: la victòria de Barcelona quan, el juliol del 1936, para l'aixecament de Franco; el desembarcament dels feixistes a Mallorca; la batalla del Segre, i la batalla de l'Ebre. Encara que aquesta última és la més coneguda –també la més sagnant–, Farradellas destaca el paper sovint “més desconegut” de la batalla del Segre. “Era estratègicament molt important. Al Segre hi havia les centrals hidroelèctriques, que sempre van estar en mans dels franquistes. Això els permetia jugar amb l'energia.”

La batalla de l'Ebre és la més mortífera, amb 110.000 víctimes, entre les del bàndol republicà i el franquista. No n'hi ha cap que s'hi acosti. S'ha de tenir en compte, però, que la presència d'avions bombarders canvia absolutament la capacitat devastadora dels exèrcits. A banda de la maquinària, les estratègies també són canviants al llarg dels segles. “Durant molts segles, a la guerra no t'interessava que el teu enemic tingués gaires baixes, perquè tu lluitaves per administrar aquell territori; preferies agafar presoner algun cap i prou.”

Agafant el fil d'altres paràmetres que també són contundents, l'autor destaca la batalla d'Ilerda, el 49 aC, que va formar part de la segona guerra civil romana. En aquest cas, la quantitat de tropes que s'hi arriba a concentrar és “impressionant” per l'època: 100.000 homes. I, un grapat de segles més endavant, hi afegeix el setge de Tarragona, el 1811, durant la guerra del Francès. “Quan escrivia el llibre, em va corprendre el setge de Tarragona.” Liderat per “un dels generals més brillants de l'exèrcit de Napoleó, Louis-Gabriel Suchet”, un personatge “mancat d'escrúpols”, aquest setge va provocar un nombre tal de morts que la ciutat va trigar gairebé “tres dècades a recuperar un nombre d'habitants similar al que havia tingut abans” del conflicte.

Un capítol a part mereixen les guerres carlines, “molt interessants per tot el que t'expliquen”. Per exemple, no hi ha una cartografia del conjunt de Catalunya fins al segle XX, perquè els cartògrafs no s'atrevien a posar els peus a les muntanyes, controlades pels carlins. Hi ha també batalles a fora dels Països Catalans, com l'atac a Tunis, el 1533, quan els catalans es volen defensar de les embranzides “fulminants” dels pirates. “Guanyen la batalla, però l'imperi otomà és tan gran que no poden eliminar els pirates.”

Si, d'una banda, el llibre “desmitifica els almogàvers” –en realitat, Farradellas assenyala que eren uns “arreplegats”–, de l'altra, destaca els èxits portentosos que recull Pere el Gran (fill de Jaume I), que capitaneja la “conquesta mediterrània”, però també defensa “els territoris catalans de la invasió dels millors exèrcits d'Europa”. Això és cap a la segona meitat dels anys 1200. El llibre, amb un índex que ho facilita, propicia aquestes anades i vingudes en el temps. I permet resseguir els canvis tecnològics en el desplegament bèl·lic i les conseqüències funestes de les guerres. Fins i tot encara que les guanyin, com podria ser el cas dels pagesos remences durant la guerra dels Segadors, n'hi ha uns que sempre perden.