ANÀLISI
La nova República
A la casella de sortida. Després del resultat de la primera volta de les presidencials, un capítol de la història de França, qui sap si també d'Europa, s'extingeix irremeiablement. La V República seguirà en peu, un cop l'insubmís Jean-Luc Mélenchon està fora de joc, però quedarà malmesa, noquejada. Els francesos van alçar diumenge dos outsiders, un nen prodigi de les altes esferes que mai abans havia estat elegit per a cap càrrec públic, i la descendent d'una estirp que fa quatre dècades que boicoteja el sistema des de dins. Valoracions polítiques a banda, el corpus republicà va quedar diumenge sense els dos pals de paller que s'han alternat en el poder des del 1958: entre el conservador Fillon i el socialista Hamon, van sumar dos punts més que el vencedor, Emmanuel Macron.
No és clar quants votants es van decantar pel candidat centrista perquè promet reformisme i modernització de les institucions i quants perquè és la garantia d'una continuïtat moderada del sistema ja vigent. Sigui pel vessant refrescant o pel de perpetuador del sistema, la seva elecció és un Big Bang sense precedents, com també ho és la segona plaça del Front National (FN). Perquè, més enllà de l'antagonisme entre perdedors i guanyadors amb la globalització, entre partidaris del replegament i de l'obertura, entre Europa com a aspiració o com a amenaça, el resultat del Front National també certifica l'ascens d'un discurs d'“ells contra nosaltres” desterrat durant set dècades.
Marine Le Pen fa anys que repeteix que la formació d'ultradreta és el primer partit de França. No ho és, però no se li hauria d'escapar a ningú que no només ha passat a la segona volta, sinó que també ha noquejat pel camí els estendards del sistema que denuncia. Irònicament, en el seu moment més decisiu, el Front Republicà no s'alçarà per garantir que tot continuï com sempre, sinó per ajudar Macron, un crític (almenys de paraula) amb la disposició institucional actual.
La dualitat dels dos finalistes s'extrema fins al punt de fer-se visible al mapa. Dues Frances es dibuixen observant el comportament electoral: dels 101 departaments de França, Le Pen es va imposar en 47, des del nord fins a l'oest, resseguint gairebé tot el territori fronterer amb Alemanya i arribant fins a la costa mediterrània francesa; Macron, per la seva banda, va guanyar en 42 departaments, des del País Basc francès fins a Normandia, així com a París i a la rodalia, on va arrasar. El mapa, partit en dos.
La responsabilitat d'una trencadissa com l'actual, que transcendeix les fronteres de l'Hexàgon, difícilment es pot atribuir a un sol factor. Per contra, en el cas francès, és inevitable mirar cap al president socialista Hollande. En cinc anys, ha fet tots els possibles per magnificar el tedi dels francesos envers la configuració vigent.
Només amb la traïció al programa social que va defensar el 2012, s'entén l'ascens del FN en regions deprimides d'antiga filiació comunista i la disseminació del PS. Només tolerant que l'esquerra, a través de Manuel Valls, afrontés la qüestió migratòria i de seguretat en termes que evocaven la dreta de Sarkozy, s'entén que les posicions del FN hagin quedat legitimades. Només rebaixant el prestigi de la institució presidencial fins a límits mai vistos s'explica que els francesos, que toleren pitjor la irrellevància que el fracàs, veiessin ineludibles els tambors de canvi. I, tot i així, el nou ocupant de l'Elisi serà previsiblement el seu protegit, a qui va donar plataforma pública fent-lo ministre d'Economia el 2014. El llegat d'Hollande no només serà haver accelerat l'esclat de la vella República; també haver propulsat el monarca de la nova.