la crònica
El debat de les cabòries
De debats de campanya entre les posicions del sí i el no en el referèndum potser no n'hi haurà gaires, però sobre el sí o no al referèndum ja n'hi ha hagut alguns, i gairebé tots els ha protagonitzat la mateixa persona pel bàndol unionista. L'exministre d'Exteriors José Manuel García-Margallo és, en paraules seves, un “patriota” que només creu “en Déu, en Espanya i en la concòrdia amb Catalunya”, però fins ara és l'únic que s'ha prestat a asseure's en una mateixa taula amb un independentista per confrontar postures en públic. Argüint una majoria d'arguments de base purament legal, això sí, i en un diàleg que ha servit sobretot per demostrar com d'allunyada està la visió del món d'una i altra part, però que sens dubte contribueixen a enriquir el debat del procés.
Després dels tête-à-tête mantinguts amb Junqueras i Mas, Margallo –que ahir criticava, però, l'acte de dilluns del govern a Madrid per explicar la proposta de referèndum perquè “no contribueix a rebaixar la temperatura”– va acceptar la invitació d'un vell conegut, el catedràtic d'economia i diputat de Junts pel Sí Germà Bel per apadrinar-li la presentació, en una sala plena només de premsa, del nou assaig Cabòries des d'una galàxia ben llunyana, un títol inspirat en una expressió lapidària del mateix exministre (allò que Catalunya vagarà per l'espai sideral si s'independitza) en la qual es va refermar plenament, per cert. I l'acte va esdevenir un nou debat impagable i apassionat amb tots els ets i uts. L'economista, que completa la trilogia encetada amb Espanya, capital París, i seguida per Anatomia d'un desengany, reflexiona en el nou llibre que Catalunya “necessita” l'instrument d'un estat per navegar en condicions per la galàxia, és a dir, un món cada cop més globalitzat que requereix estructures flexibles i obertes que facilitin l'adaptació, amb el mirall en petits estats com Dinamarca o Suècia. “La resposta d'Espanya és tota la contrària, la rigidesa i la verticalització”, constatava Bel, que renuncia ja a l'“egoisme” de què va pecar durant 25 anys mirant de federar un Estat que no ho vol permetre, només per fer-hi encaixar una Catalunya que sistemàticament ha votat també majoritàriament per un altre model. “Aquí s'ha volgut fer una nació a partir d'un estat, en lloc de reconèixer les que té a dins, però no ha triomfat com a França”, deia.
Margallo havia obert l'acte defensant més aviat el contrari: que per a Catalunya “és un bon negoci” ser a Espanya i seria un “mal negoci” ser-ne a fora, i que el procés de federalització en què es troba la UE ja implicarà renunciar a més graus de sobirania d'estats-nació com l'espanyol. Tot plegat, abans de desplegar la tradicional bateria d'argumentació jurídica: que la Constitució prohibeix la secessió i si s'ha de canviar ho ha de votar tot el poble espanyol (Bel recordava que un referèndum sí que es permet, i que en tot cas s'hauria de canviar el text per aplicar-ne el resultat), que cap carta magna del món, tret d'Etiòpia i San Cristóbal i Nevis reconeix el dret a l'autodeterminació, que ni la UE ni l'ONU mai reconeixeran Catalunya perquè s'haurà saltat la llei i que la legalitat internacional defensa la integritat territorial dels estats, una fixació que Bel li va corregir per aclarir que al·ludeix a amenaces externes i no pas internes. “No hi ha cap article en l'ordenament internacional que prohibeixi ni avali cap secessió: són fets polítics que després ja tenen forma jurídica”, constatava.
L'exministre es va refermar també en la seva polèmica proposta d'exigir al govern que elimini les urnes i paperetes del referèndum, i en cas de desobediència, que l'executiu espanyol assumeixi el control dels Mossos perquè ho facin ells. Una acció, això sí, que faria coincidir amb l'inici d'una negociació –perquè “amb la judicialització no n'hi ha prou”– per a una reforma constitucional que, segons ell, hauria de blindar les inversions de l'Estat a Catalunya, la llengua catalana (fins i tot proposa que s'ensenyi a tot el sistema educatiu espanyol) i un model de finançament “amb resultats molt similars al concert”. Una proposta que Bel veu que és “inviable” pel mateix rebuig que tindrà a l'Estat, ja que “hi ha un reconeixement de part imprescindible”. I per al nacionalisme espanyol, creu, fins i tot seria menys traumàtic “l'amputació” que suposaria la independència que la “metàstasi” d'admetre les sobiranies internes de les seves nacions.
Ara que ni en el concepte de nació es posaven d'acord, perquè per Margallo “és de plastilina” i no coincidirien mai en el significat ni en el nombre de nacions. “No seria una bona idea obrir el debat, és molt problemàtic”, cloïa. Una cabòria més sobre el procés –o no tant, si s'entén amb la seva definició estricta de “preocupació sense fonament”– que ahir quedaria vagant per l'espai sideral.